L’OBSERVADORA

L’Europa de les nits en blanc

L’Europa de les nits en blanc / MARI FOUZ
ESTHER VERA
ESTHER VERA

La Unió Europea s’ha construït a còpia de nits en blanc. De fet, de milions de morts i moltes nits en blanc per intentar evitar l’enfrontament bèl·lic a través de la cooperació entre els països europeus. Ha avançat de crisi en crisi i de la mà d’unes elits que han aconseguit, tard i malament, mantenir viu un projecte comú. Avui la Unió, com tot Occident, fa front a una onada de desconcert pel futur que amenaça de focalitzar-se en la immigració com un factor desestabilitzador que encarna totes les pors i moltes covardies. La cancellera Merkel ho deia aquesta setmana molt clarament: “Europa té molts desafiaments, però aquest de la immigració pot determinar el destí de la UE”. La cancellera sabia que aquesta qüestió era precisament la que podia acabar amb els seus 13 anys de mandat si no aconseguia calmar els seus socis de coalició de la CSU bavaresa, que la comminaven a trobar una solució europea abans de finals de juny. L’acollida d’1,4 milions de persones des del 2015 l’han convertit en l’objectiu de l’extrema dreta i els populistes propis i de mig Europa.

La UE està amenaçada de desintegrar-se si no troba un equilibri entre els valors fundacionals d’Europa i la constatació que no pot acollir tota la misèria del món, i alhora fa front als populistes que exploten la frustració i alimenten el nacionalisme identitari. Els enemics d’Europa són els governs que amenacen amb fronteres internes que significarien la desaparició de l’àrea Schengen -que garanteix la lliure circulació de persones i béns-, i també els xenòfobs que mai no han compartit els valors europeus. El debat de la immigració és el resultat d’haver abandonat els països costaners del Mediterrani, que -especialment en el cas d’Itàlia- han fabricat una resposta populista reaccionària de dretes i esquerres que busca rèdits a curt termini i prefereix la propaganda a les polítiques a mitjà termini. El debat polític l’han impulsat els fraternals enemics de Merkel i l’home fort del govern italià, el ministre de l’Interior, Matteo Salvini, que va encendre la metxa política a començaments de juny negant-se a donar port als nàufrags. L’espectacle polític arriba al punt àlgid quan els fluxos migratoris han caigut un 95% a la UE des de l’octubre del 2015 i tot i que Itàlia en el primer semestre de l’any ha rebut un 80% menys d’immigrants i refugiats que l’any passat.

Les arribades disminueixen, però el populisme no en té prou amb l’enduriment dels controls, els centres d’internament a Líbia, la capitulació davant la llei internacional. L’acord europeu va necessitar nou hores de redacció i no està gens clar que resolgui la crisi i acabi amb les imatges de vaixells a la deriva pel Mediterrani central. Un repartiment més equitatiu però sense dates és d’incert compliment, i els Vint-i-vuit segueixen amb la idea de les plataformes de desembarcament al nord d’Àfrica, tot i que Tunísia i el Marroc ja han dit que no les acceptaran. Tampoc no queda clar el funcionament del sistema voluntari de centres “controlats” per gestionar els vaixells provinents de Líbia.

La crisi d’Europa és profunda. A la UE dels Vint-i-vuit hi conviuen Espanya, Alemanya i França amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que parla de mandat democràtic i afirma sense contemplacions que “la gent necessita dues coses: la primera és que no hi hagi més immigrants, i la segona, la deportació dels que ja hi ha i que no són refugiats”. De fet, el Grup de Visegrad (Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia) continua refusant acollir refugiats.

De moment Espanya i Grècia han acceptat fer-se càrrec dels 300.000 dublinesos, els afectats pel Tractat de Dublín, que preveu que siguin els estats per on van entrar a la UE els que s’encarreguin de l’asil. Novament, s’intentarà contenir l’aigua.

La societat catalana està millor dins de la UE malgrat les dificultats i les insuficiències. Haurà d’estar disposada a canviar la seva fesomia i ser més negra, més variada, més religiosament diversa. Aquest és el futur d’una Europa que envelleix.

Políticament, la UE només avançarà tendint a les geometries variables i les cooperacions reforçades d’un nucli dur, però no sembla capaç de fer-ho ara. S’haurà d’avançar, però no es podrà fer fins que Alemanya, Itàlia, França i Espanya arribin a un acord estable sobre immigració econòmica i refugiats. A llarg termini, si el preu de no avançar en la integració és la sortida de l’Est, benvinguda sigui.

Europa no és una excepció dins del món ric. El populista per excel·lència, Donald Trump, defineix amb estil propi el seu fals dilema: “Si ets realment, realment i patèticament dèbil, el país serà envaït per milions de persones, i si ets fort aleshores no tens cor. És un dilema dur. Potser prefereixo ser fort”. Haurem d’estar atents al que pugui significar “ser fort” en termes trumpistes, després d’haver detingut 2.300 nens i d’haver-los separat dels seus pares a la frontera sud. Trump és una desgràcia no només per als habitants dels EUA -un país construït per immigrants i on s’imposa la por-, sinó per a tot el planeta. És el mateix irresponsable que va trencar l’Acord de París sobre el canvi climàtic. I quina relació té amb les migracions? Molta. L’ACNUR estima que des del 2008, 22,5 milions de persones han sigut desplaçades per temes relacionats amb el canvi climàtic o amb fenòmens extrems relacionats amb el clima. Fam, inundacions, huracans a Darfur, Bangladesh i Puerto Rico. Votar irresponsables surt car a tothom i a llarg termini.

Més continguts de