Una Europa a punt de redefinir-se
CONFIANÇA. “Jo dic a la gent d’Europa: no oblideu qui sou. Sou els hereus de la lluita per la llibertat”, deia Barack Obama fa unes setmanes des de Hannover, durant la seva visita a Alemanya. El president dels Estats Units reclamava unitat i recordava que el projecte europeu es va crear per “rebutjar la mentalitat del nosaltres contra ells”. Va ser un discurs de recopilació de grans èxits per a una Europa i uns governs amb “molts comerciants i pocs estadistes”, com resumia la setmana passada el president de l’Eurocambra, Martin Schulz, les reunions dels Vint-i-vuit. I aquest missatge de confiança per a un “moment crucial” de “crisis existencials” venia d’un outsider, de Barack Obama, el més europeu -per discurs social i concepció de la política exterior- dels últims presidents que han tingut els Estats Units, però també un dels que més li ha costat entendre aquesta Europa farragosa i carregada de contradiccions. L’èpica habitual dels discursos polítics nord-americans es posava al servei d’una UE sense èpica i gairebé sense discurs.
CRISIS. “Encara val la pena la UE?”, em preguntava fa uns dies una estudiant. Potser aquest 9 de maig, Dia d’Europa (Sant Schuman, com en diuen col·loquialment a Brussel·les pel nom d’un dels pares fundadors), és el moment de fer inventari de com hem arribat fins aquí i, després, obrir el focus i comparar aquesta Unió a la deriva, que retalla benestar, aixeca murs i s’empelta del discurs d’extrema dreta, amb les imperfeccions d’aquest món globalitzat. Potser és l’última oportunitat que ens queda abans no comenci el compte enrere que, en qüestió de setmanes, pot redefinir el projecte comunitari.
Totes les crisis que tenallen aquesta Unió tan fràgil convergiran al mes de juny. La crisi dels refugiats amb les noves arribades de l’estiu, i la discussió per part dels caps d’estat i de govern de les concessions a Turquia, entre les quals la polèmica liberalització dels visats. A finals de maig, a més, Àustria podria escollir un líder d’extrema dreta com a nou president del país i la institucionalització de la xenofòbia a la UE pujaria un altre graó.
‘BREXIT’. Cada crisi té un significat diferent segons la capital des d’on es mira. La crisi de l’euro per a alguns governs s’ha convertit, fa temps, en una crisi només dels països de la moneda unida i la resta s’ho miren amb distància. Però la crisi dels refugiats és avui una crisi paneuropea, que enfronta estats membres, que afecta la política interna de tots ells i que posa en risc els valors fonamentals de la Unió.
Però el moment més definitori (sobretot si fem cas del que realment preocupa a Brussel·les) serà el referèndum britànic de finals de juny. “De vegades em sembla que els britànics s’encaminen com somnàmbuls cap a una sortida de la UE i serà molt difícil aturar aquesta inèrcia en l’últim minut”, comentava fa poc un periodista que coneix molt bé el Regne Unit. El que finalment votin els britànics el 23 de juny determinarà com molts ciutadans europeus veuran a partir d’ara la Unió, com s’estén l’aposta pels referèndums entre uns estats membres que cada cop qüestionen i fins i tot desafien obertament les decisions comunitàries, i influirà molt en la percepció general del projecte comunitari a escala global. S’acosta el moment de decidir on són els límits d’aquesta fragilitat europea, de quants nosaltres hi ha disposats a atrinxerar-se cada vegada contra més ells. La UE està a punt de redefinir-se. Encara no sap com però el quan és a tocar.
