Europa, Europa

Si per a un estat gran com el Regne Unit els avantatges de la sortida no són clars i el procediment resulta altament dificultós, qui voldrà marxar?

Les grans potències mundials fins al segle XX eren -a Europa- França, el Regne Unit, Alemanya... La base de la seva força econòmica i política era la indústria de la metròpoli, producte de la revolució industrial i les primeres matèries barates provinents de les colònies.

A partir de les dues guerres mundials es va produir un canvi transcendental. Les colònies es van independitzar dels imperis i la fortalesa del binomi metròpoli-colònies va desaparèixer, ja fos per derrota militar o bé per inviabilitat política. El socialisme en va ser un catalitzador.

L’alternativa, per a aquells estats, era aprofitar la incipient Comunitat Europea per mantenir la presència en un món progressivament més globalitzat, on la dimensió dels actors es mesurava més enllà de la seva dimensió individual.

La CE tenia, però, una dificultat. Era una comunitat d’interessos més econòmics que polítics, en la qual els acords estaven sotmesos a la unanimitat o a majories qualificades. La necessitat d’aconseguir consensos per a les decisions transcendentals ha fet que la política exterior europea hagi sigut sempre més conservadora que agosarada.

Per raons que tenen a veure amb el fet de compartir moneda i de tenir un pressupost reduït, els desequilibris financers són qüestions importants per a la UE. Els problemes d’Espanya, Itàlia i Grècia en relació amb les seves regions tradicionalment i permanentment més endarrerides han dificultat el compliment dels objectius de deute i dèficit. La globalització pot fer que aquestes circumstàncies s’agreugin en el futur i això obligaria a prendre mesures de disciplina pressupostària per a aquestes regions, mesures que tindrien conseqüències socials i polítiques. Tirar-les endavant a nivell europeu és difícil, fer-ho a nivell estatal és impossible.

Pel que fa al Brexit, en la votació de la ciutadania del Regne Unit favorable a sortir de la UE hi han confluït dos components oposats. D’una banda, els perjudicats per la globalització, és a dir, les classes mitjanes-baixes que s’han vist afectades per l’arribada d’immigrants. Són, en definitiva, persones que s’han vist personalment perjudicades per l’entrada en el mercat laboral global dels treballadors del Tercer Món capaços de produir a preus més baixos el que fins fa poc es produïa a Europa. No és gens segur, però, que el Regne Unit pugui evitar aquesta circumstància un cop hagi sortit de la UE.

D’altra banda, els grups minoritaris de professionals i empreses tecnològiques amb productes d’alt valor afegit pensen que, en un entorn més desregulat, sense les limitacions del mercat únic i amb menys pressió fiscal, tindrien avantatges. En teoria, si el Regne Unit abandonés la Unió, podria aprofitar-se d’aquest gran mercat altament qualificat sense necessitat d’estar sotmès a les regulacions europees.

L’eficaç negociació de la UE amb el Regne Unit -mantenint els estats membres alineats al voltant d’objectius compartits- ha demostrat les limitacions d’aquestes dues idees. Deixar el mercat únic afectarà el nivell d’activitat de les empreses britàniques, el 50% de les exportacions de les quals van a la UE. Trobar mercats alternatius no serà fàcil ni immediat.

Molts dels serveis d’alta qualificació que ara es presten des del Regne Unit poden desaparèixer quan es puguin prestar amb més flexibilitat des de la mateixa Unió. No està garantit que un tercer -el Regne Unit fora de la UE- pugui competir amb eficiència en el mercat únic, malgrat que els seus preus puguin ser en origen més competitius pel fet de no estar sotmesos a la regulació comunitària.

Aquests avantatges teòrics, que els brexiters han esgrimit com a importants i fins i tot determinants, resulten qüestionables quan se’ls confronta amb la realitat.

No menys important per a la sortida de la Unió del Regne Unit són els inconvenients polítics de primera magnitud que planteja. Per a Irlanda del Nord, la pregunta és com evitar la reaparició d’una frontera amb conseqüències polítiques de risc. Per a Escòcia, com guanyar un més que probable nou referèndum d’independència, que es plantejaria amb unes conseqüències polítiques contràries a l’anterior: el que s’independitza, Escòcia, es queda a la UE, i és el Regne Unit el que en surt. Si aquesta raó va ser llavors important, ara el resultat de la consulta podria ser invers...

Els partidaris del Brexit s’oposen a una nova consulta de ratificació, justificada perquè la Cambra dels Comuns només ha sigut capaç de votar el que no vol, no de votar el que vol... Es pot al·legar que la UE és una gran teranyina en la qual els estats queden atrapats, i és en part cert, però el resultat, fins ara, és un triomf de la Unió Europea. Si per a un estat gran com el Regne Unit els avantatges de la sortida no són clars i el procediment resulta altament dificultós, qui voldrà marxar?

En definitiva, som a Europa i la necessitat de conviure en un món globalitzat comporta que els antics estats europeus hagin de cedir part de la seva sobirania. Ho estan fent. Les opcions preses han fet perdre llibertat, però revertir-les té un cost alt que serà impagable en el futur. Per a Espanya no pot ser un inconvenient.

Més continguts de