Europeus contra europeus
El 4 de juny de 1938 Sigmund Freud pujava a l’Orient Express en direcció a Londres. Començava el seu exili. Deixava la Viena ocupada pels nazis i annexionada al Reich de la Gran Alemanya. La fugida de Freud es va aconseguir gràcies a les grans sumes de diners que els seus amics i benefactors van destinar a suborns i a cobrir els deutes que els nazis reclamaven a la família del psicoanalista i a l’Associació Psicoanalítica Internacional. Arribat a Londres, els mateixos amics i benefactors van procurar que Freud s’hi sentís com a Viena. A la seva casa de l’exili londinenc, Freud va reproduir amb exactitud la seva consulta vienesa. Gràcies als diners pagats pels seus benefactors, Freud va aconseguir endur-se els seus llibres, la seva important col·lecció d’art i el seu divan psicoanalític.
Es pot pensar que el simple trasllat de Freud i les seves pertinences de Viena a Londres és irrellevant. És, possiblement, el millor exemple del desplaçament de la cultura europea davant la destrucció totalitària i bèl·lica que va assolar el continent. Europa, en l’apogeu civilitzatori de la seva cultura —i també del seu poder—, va sentir la necessitat de massacrar-se a ella mateixa dues vegades en el curt interval temporal de trenta anys. Del 1914-18 al 1939-45 es va cimentar la seva fi com a peça central de la civilització occidental i la pèrdua de tota potència cultural. Fins i tot amb els grans noms de la intel·lectualitat de la postguerra europea, Europa havia exterminat durant la primera meitat del segle XX la baula més potent de riquesa cultural: la genealogia.
Quan algú s’exilia o mor al camp de batalla o en un camp de concentració no solament desapareix la persona i les seves idees: s’esquinça alhora tota una família, que perd tota l’articulació i la potència socials per projectar canvi, progrés i dinamisme intel·lectual. No cal parlar dels efectes devastadors que té que una família sencera desaparegui. I això és exactament el que va passar a Europa. L’autodestrucció d’Europa va comportar el seu absolut empobriment. Tota reconstrucció subsegüent porta alguna cosa de diferent: el 1918 és radicalment diferent del 1914. I el 1945 Europa és la cendra de la reconstrucció endegada després del 1918. Es pot argumentar que hi ha hagut moltes altres guerres en la història, i que els mateixos europeus han exterminat pobles sencers en les seves colonitzacions atroces. Amb tot, per la rellevància cultural europea i per la magnitud de les xifres de víctimes, la devastació dels europeus contra els europeus no té equivalent històric.
I així estant, Europa es lamenta. És un lament impropi perquè ella mateixa és fruit de la seva pròpia calamitat. Els grecs s’aixequen contra Europa i la seva nació central, Alemanya. Avui és el deute, la guerra dels mercats, la tirania quantitativa. Així i tot, les nacions europees han maldat fratricidament en la seva història. Velles ferides mai tancades. Restitucions mai restituïdes. Cap novetat. Després, apareix el lament europeu contra els Estats Units, l’antiamericanisme europeu del qual fan gala tant l’elit republicana francesa com la tronada classe política eurocèntrica, mal anomenada progressista. Que si imperialisme, que si vulneració de drets humans, que si racisme, que si capitalisme, que si militarisme… Si els Estats Units s’erigeixen avui més o menys en líders del món és perquè Europa va dedicar més energies a exterminar-se que a crear alguna cosa de profit. Els grans generadors d’idees, com Freud, van passar a l’exili o van morir als camps de batalla o de concentració. Amb Europa absent, Amèrica la relleva i aprofita l’energia dels exiliats, els supervivents, i les seves famílies. Fins i tot caldria començar a pensar quina necessitat interna tenien els Estats Units d’intervenir a Europa. És cert que hi ha moltes causes, però la doctrina Monroe i corol·laris posteriors no implicaven en si l’abandó de l’aïllacionisme tradicional.
Qualsevol visita a la més humil de les sinagogues de Nova York ofereix un retrat de genealogies rupturades en la massacre d’europeus contra europeus. Des d’humils artesans d’un shtetl polonès fins a la rica família berlinesa de ginecòlegs, les històries es barregen en un enyor impossible del que una vegada va ser vida quotidiana a Europa. Desarrelats de cop, Amèrica va proveir auxili i una nova llar. I els descendents poques vegades volen mirar enrere: la dolor és massa intensa. I el menyspreu europeu, immens.
