Europeus i infeliços

Deia Montesquieu que tothom és tan infeliç com creu que és. Europa ara mateix es creu infeliç: per tant ho és. El progrés continuat de les últimes dècades s'ha estroncat. Al Vell Continent hem viscut seixanta anys de creixement econòmic i millora general del benestar. Esclar que s'han produït sotragades, tant a l'Europa de l'Est després del trencament de l'URSS com als Balcans amb la guerra. Però en conjunt no hem parat d'anar endavant, també a Catalunya i Espanya, on a partir de finals dels 50 vam tenir el desarrollismo (el turisme i el 600) i amb la democràcia ens vam enganxar al carro de la Unió Europea, un carro que ara no sap cap on tirar.

Ara la UE, construïda damunt d'aquest progrés econòmic, trontolla perquè hem perdut centralitat. El centre de gravetat de les finances i l'economia mundial s'ha desplaçat. Ja no som al cor del món. Fa 2.000 anys, el centre de tot era el Mediterrani, que etimològicament vol dir exactament això: el mig de la terra. En els últims segles, el centre ha estat compartit per les dues ribes de l'Atlàntic. I ara s'ha mogut de nou, però cap al Pacífic.

L'única oportunitat d'Europa per no perdre més pistonada és la unitat de debò: deixar de ser un regne de taifes estatals i avançar ràpidament cap a la unió política, que vol dir un govern i un president europeus elegits per sufragi universal, dins un sistema federal. A grans crisis, grans solucions. No servirà perquè tornem al centre del món, però potser ens en sortirem. I no ens creurem tan infeliços.