Évole consulta el vident González
Aquest diumenge, el Salvados arrencava amb un muntatge extraordinari que resumia amb imatges i una selecció acurada de declaracions polítiques la deriva dels últims mesos del conflicte entre Catalunya i Espanya. L’espiral de frases de representants de tota mena de partits polítics s’encadenaven sobre imatges d’edificis governamentals fins que començaven a intercalar-s’hi també espais carceraris. S’introduïa en el relat visual la presó com a nou àmbit del panorama polític. Aquestes imatges començaven a inclinar el seu eix fins que, al final, es produïa un gir de 180 graus que feia evident que l’espai polític es capgirava i quedava substituït per l’espai de repressió judicial: la presó. El títol del programa es preguntava: ¿Le damos la vuelta? Per tant, el Salvados tenia una tesi molt clara com a línia editorial: proposar el diàleg polític i abandonar l’estratègia judicial i repressiva.
Tot això servia com a marc d’introducció d’una entrevista a Felipe González. Tot just començar, Jordi Évole li va lloar que s’haguessin complert fil per randa unes declaracions seves de fa quatre anys sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. I això va fer que en alguns moments l’entrevista semblés la visita a un vident o un tarotista, per saber què passarà més endavant. Pels pèls que l’entrevista no va quedar una mica caducada, perquè li va preguntar què passaria amb l’extradició de Puigdemont. González hi va fer referència sense conèixer la sentència de dijous passat de la justícia alemanya i no va afinar del tot.
Durant la conversa, Évole incidia en el fet que Felipe González tenia una postura més dialogant i oberta que no pas la que demostraven els polítics en actiu, especialment els del PSOE. Amb aquesta insistència, el periodista semblava reclamar, subliminarment, més veus que seguissin la postura de González. De fet, com en altres programes, el presentador posava èmfasi en la famosa seducció per afavorir l’encaix entre els dos països. I ens venien Felipe González com l’abanderat de l’actitud dialogant que cal entre Catalunya i Espanya. Però fins i tot en algun moment, González no acabava de complir les expectatives que Évole hi tenia dipositades. I és que l’expresident espanyol queia en determinades ocasions en el cinisme, el tòpic o la indulgència.
Si bé televisivament la conversa entre Évole i González servia per passar l’estona un diumenge a la nit i cada espectador es podia quedar amb la idea que més li convenia, l’impacte era més aviat intranscendent. Un exercici per fer bullir l’olla mediàtica unes hores. Fent servir el símil que va utilitzar el mateix González fa anys, treure el gerro xinès queda bé però no serveix de res. Més que en un gerro xinès, s’ha convertit en una cullera: “Ni pincha, ni corta”. L’entrevista en si, però, delata un fet: que es recorri a segons quins acomodats dinosaures dels anys 80 per donar lliçons és simptomàtic de la mala salut política d’avui en dia.
