ABANSD’ARA

Exemples de catalanista

De l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) publicat tal dia com avui a La Veu de Catalunya (24-VII-1930) sobre el llibre Catalunya endins, de Joan Estelrich. Nou mesos després arribava la República a Espanya en un escenari català com el descrit per Estelrich i reportat per Pla. Hi ha trets del nostre panorama polític que no canvien amb el pas del anys.

En parlar de política el llibre de Joan Estelrich és especialment lúcid. Llegiu, si no, les notes dedicades a les dues úniques posicions lògiques de tot catalanista possible. Com ha fet remarcar La Veu de Catalunya tantes vegades, la posició separatista és una posició lògica, inherent, definida, clara. El mateix li passa a la posició intervencionista, la qual tracta de garantir el lliure desplegament de la personalitat catalana intervenint, dominant el govern d’Espanya. Aquesta darrera posició té l’avantatge, sobre l’altra, d’arribar al mateix resultat de la primera sense dolor, sense voler sotmetre el poble a una prova de sang i foc que el poble rebutja; sense, en un mot, fer baixar d’un punt l’estàndard de la vida. Però hi ha una tercera posició, que és la que ha pertorbat fins a un grau indicible la vida catalana aquests últims trenta anys i la que pertorbarà -tot fa pensar-ho- la nostra marxa ascendent en l’esdevenidor. Estelrich diu d’aquesta posició: “El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la dels qui volen la separació i practiquen la intervenció, i, sobretot, la dels, més nombrosos, que volen la separació, però exigeixen que la portin els intervencionistes, o la dels qui prenen la posició de criticar les posicions dels intervencionistes o dels separatistes conseqüents”. No pot pas ésser més clar. No pot ésser tampoc més real. Ara bé: l’origen d’això és la vivor, aquella pueril necessitat que sol tenir tan sovint el català de voler fer el viu i l’eixerit. Avui, aquests infantilismes es volen fer passar i donar-hi una etiqueta de santedat nacional seguint el procediment de predicar que el símptoma de la força del nostre sentiment és l’esmicolament dels partits. Quants partits hi ha, avui, a Catalunya? Innombrables. [...] Els republicans, per si sols, estan grotescament dividits en més matisos que no conté l’arc de sant Martí. Tots es pensen tenir raó i moriran tenint raó, però ja faran prou que vegin la República. Entre els catalanistes també hi ha partits i faccions, contra la raó natural i contra tot sentit comú. Ens hauríem de donar vergonya del que passa, i cada vegada que parlem d’aliances entre els catalans ens haurien de sortir els colors a la cara. ¿No volem tots el mateix? ¿Hi pot haver un denominador comú més fort que el d’ésser tots catalans? ¿El que passa no és infinitament grotesc? [...] El menys que es pot demanar a un polític és que respecti el voler del poble, que no projecti sobre una massa que té fam de realitzacions i d’obra positiva els seus bizantinismes d’intel·lectual bizantí. [...] Estem tips de programes, manifestos, conferències, discursos, articles i “solos” de violí. [...] Són els qui volen la separació des del balancí, els qui volen la intervenció i... no la volen, els qui volen la separació i practiquen la intervenció, els qui volen la separació i practiquen la intervenció, els qui volen la separació i exigeixen que la portin els intervencionistes, els qui ho critiquen tot per poder dir, no havent fer res, que no s’han equivocat mai. Són els vius...

Més continguts de