Exèrcit català?

Quan un jove s'emancipa, un munt de decisions i noves responsabilitats truquen a la porta: llogar o comprar; reformar el pis; planificar i afrontar les despeses, etc. A Catalunya, arran de la manifestació de l'11-S, ens passa una mica el mateix: ens assalten, en algun cas potser precipitadament, molts debats sobre com ens imaginem la nova casa, el nou estat. En aquest sentit, és un moment apassionant: adonar-se que tot està per fer i que tot és possible. I que tot el que en un estat constituït és donat per descomptat, en un estat per construir pot ser, si més no, discutit col·lectivament.

Un dels debats que han ressorgit és el de si en un hipotètic estat català tindríem exèrcit o no. La formulació, però, no és adequada: no es tracta d'exèrcit sí o no. Primer, cal definir una política exterior i de seguretat i, després, decidir les eines que la desenvolupen.

La majoria de reflexions fetes per analistes independents fan una esmena profunda a la concepció tradicional de la seguretat que l'assimilava a la defensa de l'estat. Una visió més moderna i precisa ha de partir de les persones i acabar en un àmbit global. L'estat deixa de ser el centre i justificació de la seguretat. En definitiva, una seguretat que va molt més enllà de la defensa militar tradicional.

Apliquem-ho al cas català. Quines són les principals amenaces per a les catalanes i els catalans? Diverses: des de la més clara, la pobresa i l'exclusió fruit de la vulneració dels drets socials i econòmics més bàsics (atur, fam, manca d'habitatge, etc.), fins a la violència masclista, passant per la salut o la contaminació mediambiental.

Mirant cap enfora, l'escenari d'una invasió és, en el context actual, absolutament improbable. En canvi, les vulneracions de drets humans, la desigualtat econòmica, els desequilibris de poder, les guerres, els règims totalitaris, les ideologies fonamentalistes o el terrorisme poden afectar la seguretat de catalanes i catalans.

I, per fer front a totes aquestes amenaces, calen polítiques ambicioses a nivell intern (benestar, educació, sanitat, etc.) i a nivell exterior (construir una governança justa i democràtica global, enfortir la justícia internacional, garantir el respecte als drets humans, etc.).

Així, objectivament, una política de seguretat catalana -tenint en compte l'anàlisi de les amenaces reals, la dimensió del país i el seu context geogràfic i temporal- no sembla que necessiti un exèrcit. Tot això, esclar, es podria vincular en positiu relligant-ho amb un pòsit social que ve de lluny i que ha fet de Catalunya un país significat en la cerca de la pau i la defensa dels drets humans (la solidaritat amb pobles amenaçats per guerra o crisi humanitària; les grans manifestacions per la pau; les experiències d'educació per la pau en l'àmbit formal i no formal; l'alt nombre d'objectors i insubmisos; el rebuig a l'OTAN, etc.) i amb una petita, però remarcable, experiència en l'àmbit de la paradiplomàcia (presència i participació catalana en fòrums globals sobre seguretat humana, desarmament, desenvolupament, drets humans, etc.).

Algú em dirà: si això és així, per què els estats normals tenen exèrcit? Per què no n'hauríem de tenir nosaltres? Les raons per tenir-ne poden ser diverses: per inèrcia, per compromisos contrets, per influència del complex militar-industrial o per ànsies imperials. Però, tot això, precisament, no respon a cap voluntat de construir seguretat. De fet, la lògica militarista de la seguretat ens ha dut al caos que tenim: guerres enquistades, ús de la violència per resoldre conflictes, altíssima despesa militar malgrat la crisi econòmica, un comerç d'armes ben actiu, unes armes nuclears emmagatzemades que poden destruir el planeta unes quantes vegades i, el més greu, les centenars de milers de víctimes provocades per la proliferació i el descontrol de les armes, ja sigui en escenaris de conflicte armat o en situacions de violència social.

Si algú és militarista, que reclami un exèrcit català. Però si la seva preocupació és l'obtenció de seguretat, no cal que el demani. I si algú, senzillament, el que vol és no desentonar , pensem-hi: si volem ser independents però no podem qüestionar el model econòmic perquè la UE arrufarà el nas o no volem qüestionar el model militarista perquè potser no ho veuen bé a l'OTAN, en la pràctica, estaríem buidant de contingut la independència: deixaríem de prendre decisions amb criteri propi.

Que el desig d'independència no ens acabi autolimitant el dret a decidir!