Factura o fractura?

Tsipras va tornar a guanyar les eleccions diumenge passat. Molts analistes, rigorosos, respectables, no entenien per què. Però si no ha complert res del que va prometre! Però si els grecs no estan objectivament millor! Però si ha desobeït el mandat que ell mateix tenia per referèndum! Però si Varufakis l’ha abandonat i els electors castiguen els embolics interns! I tot el que deien és ben cert. Tan cert que en altres situacions només una d’aquestes raons hauria estat suficient per fer perdre a Syriza les eleccions. Perquè no enteníem la política sense comparar promeses i resultats.

Esclar que pot argumentar-se que Tsipras va guanyar amb menys entusiasme popular, o que ni Nova Democràcia ni el Pasok eren cap alternativa creïble. Però crec que la resposta té més a veure amb el que va dir un elector quan l’entrevistaven a peu d’urna: “Tsipras no ha complert res del que ha promès però almenys ho ha intentat. Només per això val la pena votar-lo”.

Sembla com si la política de la indignació, que ha recorregut Europa amb especial èmfasi a la seva vorera mediterrània, s’hagués pacificat en la política de la il·lusió resignada: de pors i esperances vers una realitat que sembla titànic canviar. Com quan l’important és l’excitació que et provoca pensar que vas a una festa encara que allà t’hi acabis avorrint com una ostra.

A Catalunya passa una cosa semblant. Potser perquè els electors -intel·ligents- saben que, a manca de propostes i respostes creïbles per capgirar els grans impediments per exercir la sobirania real -la ciutadana-, trien els que prometen intentar satisfer les seves preferències. Així, sembla que la decisió del vot depengui sobretot de qui canta més fort la cançó que ens agrada. Estem vivint una campanya d’autoconsum sense precedents: bons i dolents, blancs i negres; centrada en dos monosíl·labs màgics -el sí i el no-, excitada, i amb espectacles tuiterescos diaris, on veus gent que abans respectaves lloant Karmele Marchante perquè s’ha embolicat amb una estelada, i saps que hauria passat el mateix a l’inrevés si la bandera hagués estat l’espanyola.

L’únic objectiu sembla convèncer els teus, o, en argot electoral, mobilitzar el teu vot, encara que et tornis realment antipàtic de cara als altres, actuant com si no hi tinguessis res a veure, com si uns i altres no compartíssim res. Per això la fractura, aquesta paraula tan grollera i perillosa, retintineja en tota la campanya. S’alerta contra la fractura que pot provocar una frontera; com si no existissin fractures importants dins d’un mateix país. També al contrari, es promet la gran unitat civil i social d’aquest nou país que es veu que començarà el dia 28. Nou de trinca, sense inèrcies ni restriccions (tampoc aquelles que no depenen de nosaltres, digui’s Europa, digui’s sector financer). Si es vota esquerres, no hi haurà fractura social (ignorem, però, com esdevindrem els únics sense desigualtats). Si es vota no, no hi haurà fractura nacional perquè es veu que aquesta fractura només començarà si guanya JxSí. Si es vota , no hi haurà cap mena de fractura perquè en 18 mesos farem una Constitució amb uns articles especials i innovadors que les evitaran totes (encara que amb més de trenta anys fent lleis al Parlament en temes que depenen només de nosaltres no n’hàgim evitat gaires). Si es vota la dreta seguirem igual, o sigui, perfectament cohesionats en tots els fronts, sense fractures. Si es vota la nova dreta taronja, no tindrem fractura perquè no han governat mai i això és garantia de tot. I tot així de fàcil. El missatge és clar: voti’m i s’hauran acabat els problemes. Tant si depèn de mi com si no. Tant si sé com fer-ho com si no. Vostè voti’m. Tothom clavat a la seva zona de protecció i confort, també coneguda com a zona de blindatge retòric, més d’argumentari propi que d’argument a contrastar.

Alguns analistes grecs, com alguns d’aquí -com jo mateixa-, quedem, doncs, desfasats. Desorientats per aquest ímpetu emocional i perquè ens costa entendre una màxima inefable: que en política l’important no és tenir raó sinó que algú te l’atorgui. Els que com jo voldríem parlar de la factura -que no de la fractura- del que proposem al conjunt dels ciutadans, de les conseqüències de les nostres decisions col·lectives, de saber que l’interès general -més que una panacea-és una elecció conscient, del fet que no es pot tenir tot al mateix temps sense cost... aquests ens haurem de conformar en aquesta campanya a fer l’esforç de no irritar-nos per aquest soroll constant impregnat de fractura i esperar el dia 28. Aleshores, potser després de la manifestació democràtica que és el vot hi haurà més espai per a un altre requisit democràtic que té a veure amb el seu substrat liberal: la temperança i la raó com a guia de les regles que ens permetran interlocutar amb l’altre i buscar els acords que sí que permetin modificar una realitat que no ens satisfà. Perquè potser, i només potser, preferim emocionar-nos buscant l’amor de la nostra vida i exigim al vot una cosa menys sexi, més contradictòria, però que ens permeti mirar enrere i veure que vam aconseguir alguna cosa per al conjunt de ciutadans del nostre país.

Més continguts de