Falsos becaris a la universitat?

Een els darrers anys la Inspecció de Treball i de la Seguretat Social està centrant la seva atenció en els estudiants universitaris que han desenvolupat les seves funcions com a becaris de col·laboració en diferents campus. Ja l’any 2017 la Inspecció va detectar 400 casos en què la Universitat Autònoma de Madrid podria haver fet servir els seus estudiants per dur a terme funcions pròpies a nivell laboral del personal d’administració i serveis, i per ocupar llocs de treball propis d’aquest col·lectiu. En la mateixa línia, en els últims mesos els becaris de col·laboració que treballen en les dependències d’algunes universitats catalanes (UPF i UPC) també han rebut una comunicació de la Inspecció en què se’ls demana informació sobre els seus horaris, formació, retribució i projecte formatiu. I tampoc hem d’oblidar el cas de la UB, que ja s’ha vist obligada a indemnitzar una estudiant que l’havia denunciada perquè la seva beca no tenia cap caràcter formatiu. Davant noves possibles denúncies, la UB ha intentat blindar-se aprovant un nou reglament de beques de col·laboració.

Que estem davant d’un problema real, malgrat que pugui ser puntual, és innegable, ja que la mateixa Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles va posar en marxa, fa uns mesos, conjuntament amb el ministeri de Ciència i Universitats i el de Treball i Seguretat Social, una comissió orientada a analitzar la realitat d’aquells becaris de col·laboració que poden ser considerats “falsos becaris”. L’objectiu seria posar fi a aquells casos en què alguna universitat ha caigut en la inacceptable temptació, clarament afavorida per una política de retallades del seu finançament per part de les diferents administracions, de fer servir estudiants per ocupar autèntics llocs de treball, suplint part del seu personal d’administració de serveis.

Sembla arribada l’hora, en primer lloc, de respectar la legalitat vigent, ja que en la normativa que regeix aquestes beques s’assenyala que tenen com a objectiu permetre als estudiants aplicar i complementar els coneixements adquirits amb la seva formació acadèmica. Aquest caràcter formatiu és del tot incompatible amb substituir aquelles prestacions laborals que són pròpies de llocs de treball. I, en segon lloc, cal afrontar la reforma de la normativa sobre la matèria, escoltant els equips de direcció de les universitats i els representants del personal d’administració i serveis i de l’alumnat. Sense oblidar mai que el caràcter formatiu no s’ha de limitar a completar els estudis ja realitzats, sinó que ha d’orientar-se a preparar els becaris per a la inserció laboral. I el més important és que aquestes beques segueixin existint, ja que -atesos els elevats preus de la universitat pública- són una via imprescindible perquè molts dels nostres estudiants puguin seguir la seva formació.

El fet que algunes universitats hagin aprovat nous reglaments de les seves beques de col·laboració que subratllen el seu caràcter formatiu, incorporen elements com la figura del tutor, descriuen apartats que han d’integrar obligatòriament el pla formatiu dissenyat per a cadascuna de les beques, i la relació inherent entre el pla formatiu i les tasques que ha de dur a terme l’alumnat, o l’avaluació del pla en finalitzar el període de beca, representa un tímid pas endavant. Malgrat tot, farien bé aquestes universitats de no oblidar, d’una banda, que no per fer constar moltes vegades en un reglament que una beca de col·laboració ha de tenir caràcter formatiu, aquesta beca, de forma miraculosa, el tindrà; i, de l’altra, que l’elaboració d’aquests reglaments de forma reactiva, és a dir, després que la universitat hagi tingut problemes, podria fer pensar que el que de veritat persegueixen no és tant protegir els drets de l’estudiant com blindar la institució davant d’hipotètiques noves denúncies.

Alguns dels nostres representants polítics que s’erigeixen, quan el problema veu la llum, en defensors de la necessitat de crear amb urgència comissions per analitzar la realitat dels becaris de col·laboració a les universitats, han estat cooperadors necessaris a l’hora d’afavorir certes pràctiques gens exemplars en aquest terreny. Part del problema és fruit de la seva inacció prèvia i de les retallades injustificades que han aplicat al finançament de les universitats públiques. Sigui com sigui, la precarietat laboral dels falsos becaris, també predicable del professorat associat, necessita una resposta urgent i presidida pel sentit comú.

Més continguts de