Falsos debats

DEBATS. És impressionant que una part de l’independentisme continuï debatent sobre la unilateralitat i la multilateralitat, com si en aquest país no hagués passat res en els últims sis mesos. Com si no estiguéssim intervinguts. Com si no estiguéssim sense govern. Com si els nostres líders no estiguessin fora de joc, a la presó o a l’exili. Com si els fets de l’octubre passat, tan esplèndidament reconstruïts pels periodistes d’aquest diari fa una setmana, no ens haguessin posat davant del mirall de les nostres impotències, de la tirania constitucional que ens persegueix, de l’ofensiva judicial i mediàtica espanyola, que situa no només Catalunya, sinó el conjunt d’Espanya, a un pas de la ruptura, no pas política sinó moral. Som un país que roman a la intempèrie mentre edifica un castell de fang tan tendre que pot quedar anorreat a la primera ratxa de vent.

FRACASSOS. La constatació d’aquesta feblesa és el primer pas cap a la represa. Perquè la represa és inevitable: cap govern, cap política serà possible a Catalunya sense el sobiranisme, que és el moviment ciutadà més ampli, més organitzat, més solidari i que més creu en el país i en la seva gent. Si es fan les coses amb sentit comú, l’independentisme i els partits contraris al 155 governaran la Generalitat i la immensa majoria dels ajuntaments de Catalunya, i podran fer front a l’onada neoconservadora i neopopulista que, en el conjunt d’Espanya, s’ha erigit -quina terrible paradoxa- en l’única alternativa plausible a la cleptocràcia del PP. Davant la indolència de Rajoy, l’emergència de Ciutadans, aquest aznarisme testosterònic i incendiari, assenyala el fracàs de les esquerres a Espanya. I el seu fracàs és també el de les llibertats públiques i el de l’ideal de la plurinacionalitat. Catalunya necessitarà l’empenta i la intel·ligència dels seus millors homes i dones per fer front al que s’acosta, i perquè això passi cal que els partits facin tabula rasa, estableixin nous lideratges i noves estratègies, entenguin que som en una altra fase. Aquesta nova etapa, per desgràcia, serà conflictiva, perquè el conflicte ens arribarà de fora. Però es reproduirà Catalunya endins i no la podem afrontar amb divisions, retrets i falsos debats.

GOVERN. Que ERC digui ara que la resolució del conflicte català serà multilateral no és, en el fons, cap novetat. Tot el que va passar a l’octubre tenia com a objectiu final el multilateralisme, és a dir, la mediació internacional per a un diàleg bilateral amb Madrid. L’error va ser pensar que un sol acte unilateral seria suficient per imposar aquest escenari. Ara que ja ho sabem, i que ho hem pagat tan car per l’esperit venjatiu i arbitrari d’un marc constitucional que agonitza, hem de pensar nous camins i fer inventari del que tenim i del que ens manca. I tot plegat ho farem millor i més de pressa si els actors polítics fan la seva feina: si els partits s’endrecen i revifen; si Puigdemont entén que ha de triar entre ser el millor ambaixador de la causa, o un mal president a distància; si deixem que les ferides internes obertes a l’octubre cicatritzin; si entenem que cap enemic del 155 pot ser el nostre enemic. I si des de totes les instàncies possibles plantem cara a Ciutadans i a tots els que creuen que la divisió interna de Catalunya és una peça més del tauler electoral. Hem de fer tot això sense perdre el cap i a la vegada mantenir-nos indignats i combatius, cada dia i a cada hora, pels presos que la malalta democràcia espanyola manté com a ostatges.