Família busca negoci respectable
Quan arribaves al castell de Montretout, als afores de París, un gran mur de pedra i una porta de ferro et separaven del jardí assilvestrat d’un chateau decadent que un dia va pertànyer a Napoleó III. La guàrdia de corps permetia l’accés del periodista per entrevistar el patriarca, que arribava acompanyat d’uns gossos amb cara de skinhead travessant la sala d’aquella magnífica herència d’un empresari afecte al Front Nacional.
Entrevistar Jean-Marie Le Pen consistia a donar-li corda. Intentava mesurar les paraules però era exuberant, irradiava el seu masclisme, la seva homofòbia, l’antisemitisme i l’odi als immigrants. Considerava que Pétain no era un traïdor, que les cambres de gas eren un “detall” de la Segona Guerra Mundial i qualificava els gitanos de “presència irritant i pudent”. Les paraules del Menhir, com l’anomenaven al partit, van inspirar primer i incomodar després la seva hereva, Marine.
Ella beu de l’ideari d’extrema dreta però intenta alhora seduir els gaullistes que volen fer carrera i els obrers hereus del Partit Comunista francès que ja van començar a acostar-se al seu pare. La França “que es lleva d’hora” es dirigeix als que tenen por. Por dels immigrants, por de la inseguretat, del terrorisme, de l’atur, de la pèrdua de drets socials, de la desaparició del mite de la grandeur. Marine no és impetuosa com el pare, és directa i de solucions expeditives, però es distancia del FN, plagia paraules de la dreta moderada i intenta seduir amb pell de xai. Busca respectabilitat.
