Fem-nos forts en el dret a decidir
Ho apuntava dimarts Josep Ramoneda i aquest dissabte ho reblava Jordi Muñoz: el sobiranisme només pot avançar si es fa fort fent un pas enrere. Amb l’obsessió de passar pantalles, amb l’humaníssim encegament del wishful thinking, JxSí i la CUP hanavançat fins a una trinxera sense tenir suport logístic i no acabant de coincidir sobre qui és l’enemic.
Ningú nega que cal eixamplar el procés. Per a la CUP, això passa per alliberar-lo de la corrupció que empastifa els partits de govern sorgits de la Transició. Per a JxSí, en canvi, vol dir mantenir-hi implicades les classes mitjanes més establishment, que veuen en Mas l’únic líder fiable. Però si és cert que Europa i el món han d’acabar sent l’ariet imprescindible per fer forat en un Estat fortí, eixamplar-lo vol dir, sobretot, superar àmpliament un 50% del vots. Dir que n’hi ha prou amb una majoria d’escons al Parlament és enganyar-se i abocar a la frustració el gran moviment popular que l’ha empès fins aquí.
¿I això com es fa, a les portes d’un 20-D que ensorrarà l’actual bipartidisme? Doncs es fa, sobretot, retrocedint fins a la trinxera del dret a decidir i reunificant forces amb els que vam deixar-hi i encara hi són: tota l’esquerra a l’esquerra del PSC-PSOE que no ha desconnectat d’Espanya. Començant per la que té un referent en Ada Colau, que pot fer més que ningú per esgarrapar vots a C’s al cinturó roig i aconseguir que s’hi percebi el referèndum com una qüestió de dignitat.
Són molts els catalans que se senten espanyols però no consideren que Catalunya sigui una mà o un peu d’Espanya. Contra l’Espanya monolítica que nega que puguem ser mai un subjecte polític hi ha molt vot per guanyar. I no és un temps perdut. Si Rajoy hagués tingut la vista de Cameron, ¿hauríem guanyat la consulta legal? Què dirien els que ara tenen tanta pressa si això ens hagués obligat a aparcar el tema per a una generació?
“¿Vols dir que hem de tornar a demanar el referèndum? Ja ho hem fet i ens han tancat la porta als morros. Marxem d’una vegada!” No, així no marxarem, passarem de la urgència infantil del “Marxem!” a la frustració enrabiada del “Tot és una merda!” No, això no és maduresa ni té en compte l’enorme complexitat del repte que afrontem. Per arribar a ser un estat, el més ràpid -per lent que sigui- és no posar un peu al davant sense tenir apuntalat el del darrere.
Sí, hem de tornar a demanar el referèndum. Hem d’unir d’una vegada l’onada del sobiranisme a la de la regeneració democràtica. No és improbable que d’aquí pocs anys Espanya sigui prou europea perquè almenys un dels dos partits amb més escons al Congrés n’accepti la plurinacionalitat. I no seria cap miracle que la seva complicitat, sumada a la d’Europa i a la ferma voluntat de més d’un 70% de catalans, fes viable la consulta. Convertir el referèndum legal i acordat amb l’Estat en la nostra primer fita -i no moure’ns d’aquesta pantalla fins que l’hàgim guanyat (o perdut, esclar)- no només ens permetrà eixamplar el procés fins a una sòlida majoria sinó que és un impossible molt més possible que la DUI.
