Menges com una vora de riu

El delta de l'Ebre resulta completament canviant

L'illa de Buda, al delta de l'Ebre / TJERK VAN DER MEULEN
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Vaig néixer a la Granja d'Escarp, on el riu Cinca conflueix amb el Segre i, només set quilòmetres més cap a l'oest, amb l'Ebre. El lignit que s'extreia de les mines del meu poble i de les de Mequinensa –moltes estan connectades subterràniament– baixava Ebre avall amb llaüts de vela llatina. De tornada, si el vent no acompanyava, la remuntada fluvial es feia gràcies als camins de sirga. Qui millor va recrear aquest món, òbviament, va ser el meu bon amic Jesús Moncada: vam ser veïns de riu, i a Barcelona, a l'antiga Vila de Gràcia, també de carrer (víviem a vint o trenta metres de distància). Moltes expressions literàries de Moncada que a Barcelona es consideren exòtiques són ben comunes al baix Segrià: "Menja com una vora de riu". Això es diu d'algú que és un golafre. Perquè resulta que els rius erosionen determinats trams i n’arrosseguen els sediments a altres llocs. Per descomptat, si hi ha una acció humana contundent, com ara un procés de desforestació important, el volum d'aquests llims pot arribar a transformar el darrer tram del riu i crear illes. 

Vaig evocar tot això en llegir fa uns dies en aquestes mateixes planes un interessant article sobre l'illa de Buda: "«Vivim una situació d’emergència ambiental de primer ordre. Aquí, a la desembocadura, la terra retrocedeix una mitjana de 15 metres l’any ». Les paraules de Guillermo Borés són de desesperació, però el pitjor del cas és que es queden curtes". Una emergència ambiental! Anem a comprovar-ho, i ho farem sense tanta desesperació. Els recomano que consultin el bellíssim llibre Imago Cataloniae, que va editar la Generalitat l'any 2005. No cal ser un gran cartògraf per constatar que, a diferència d'altres accidents geogràfics que no varien al llarg dels segles als mapes, com ara el característic perfil del cap de Creus, el delta de l'Ebre resulta completament canviant. Tant l'extensió com la forma es van transformant amb el pas del temps. L'illa de Buda és una extensió de terra històricament recentíssima: es va formar a partir del segle XVIII, i el seu perfil i superfície han anat variant amb els anys. Tot això és degut a un seguit de circumstàncies naturals (la gran riuada del 1787) o humanes (la construcció d'un canal considerable –d'una cava, com en diuen allí– l'any 1666). En tot cas, l'origen bàsic dels sediments entre mitjans del XVIII i mitjans del XIX té a veure sobretot amb l'activitat de les persones al llarg de tot el riu. La desforestació del curs superior de l’Ebre, relacionada en part amb la indústria naval –l'imperi espanyol requeria molts vaixells, i resulta que eren de fusta– explica, per exemple, una part dels milions de tones de llims que van acabar a la Mediterrània. A partir de la dècada del 1960, la cosa torna a canviar: la política hidràulica de l'època, i molt especialment els pantans de Mequinensa i de Riba-roja, fan que tota aquella terregada arrossegada per l'aigua s'aturi de cop i volta. 

L'illa de Buda és tan natural o tan antinatural com qualsevol altra conseqüència de l'activitat humana

Tot plegat convida a fer unes quantes reflexions. La primera i més important està relacionada amb l'adjectiu natural, que fem anar a tort i a dret com aquell qui diu Llúcia. En la mesura que alberga vida i un paisatge únic, l'illa de Buda mereix protecció. Ara: convé recordar que la seva existència, a banda de recentíssima, és tan natural o tan antinatural com qualsevol altra conseqüència de l'activitat humana. En segon lloc, l'extensió i la forma d'aquesta canviant aglomeració de sediments ha bellugat des que es va començar a formar, no només ara. Juxtaposar el fet amb una suposada "emergència ambiental" recent contradiu grotescament, entre altres coses, les 285 planes del llibre de mapes que he citat abans, tret que vulguem relacionar la riuada del 1787 amb els vehicles dièsel. 

He començat l'article amb una expressió típica del baix Segre, i l'acabaré amb una altra de molt pagesa: "És més dolent que el fred tardà". Al·ludeix a les gebrades primaverals que malmeten les flors dels arbres fruiters. Que un assolellat dia de maig desemboqui en una temperatura nocturna de quatre o cinc graus sota zero no és gaire habitual, però per desgràcia el fred tardà es manifesta així de tant en tant, i des de fa segles. O mil·lennis. Sospito que la dita és molt anterior a l'emergència climàtica. Crec que hi ha una inèrcia molt poderosa que ens està portant a fer el ridícul. Escriure aquest tipus d'articles m'incomoda, però em semblaria més irresponsable seguir el corrent fluvial de la correcció política pel plaer de poder xipollegar després en el mar oliós dels I like.