Publicitat
Publicitat

Darrer avís

Cal subratllar que el risc del populisme de dretes que representa el Front Nacional no ha quedat en absolut neutralitzat

El moment àlgid de la campanya de les eleccions presidencials franceses no es va jugar a París, ni a cap altra contrada del país veí, sinó a Brussel·les. Entre dimecres i divendres de la setmana passada es van produir nombroses compareixences públiques de personatges tan rellevants com el mateix president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. No va ser l’únic, però. Amb l’excusa de recordar als britànics que ara deuen la bonica xifra de 60.000 milions d’euros per compensar el que la Unió Europea (UE) va aportar al Regne Unit en ajuts i infraestructures, als francesos els va quedar clar que votar Marine Le Pen només era el primer pas per repetir la molt incerta jugada del Brexit. En efecte, Le Pen tenia la intenció de convocar un referèndum que molt probablement hauria guanyat. Una sortida de França de la UE significaria el principi de la fi de l’euro, i també de la mateixa Unió. És plausible pensar que una part important del fracàs (relatiu) del Front Nacional s’ha de llegir en aquesta clau.

Però la cosa no acaba pas aquí. Juncker també va afirmar que la llengua anglesa estava perdent pes a Europa, cosa que és parcialment certa. Qui se’n beneficiarà serà el francès, més que no pas l’alemany o l’espanyol. L’abast de la declaració de Juncker, tanmateix, anava força més enllà. Insinuava que sortir de la UE no equival a reforçar la identitat nacional, en aquest cas a través de la llengua. Pot passar ben bé el contrari. En aquest sentit, el discurs de Marine Le Pen sobre el reforçament de la identitat nacional no s’ajusta a la realitat del segle XXI.

La desatenció, per part dels partits tradicionals, dels problemes reals i tangibles de les classes mitjanes és el camp adobat del populisme de dretes o d’esquerres

Dit això, cal subratllar que el risc del populisme de dretes que representa el Front Nacional no ha quedat en absolut neutralitzat. El diumenge 7 de maig es va poder escoltar el que, probablement, és el darrer gran avís en el si de la política europea. De poc servirà que Marine Le Pen, o Viktor Orbán, o qualsevol altre representant d’aquesta tendència inquietant a l’exclusió i l’autoritarisme, guanyi dos diputats o en perdi tres. El problema seguirà exactament on era, perquè no té res a veure amb els resultats d’uns comicis concrets, siguin quins siguin. Al meu entendre, el malestar de fons, el malestar profund, té a veure amb la desatenció, per part dels partits tradicionals, dels problemes reals i tangibles de les classes mitjanes, enteses en un sentit ampli. Aquest és el camp adobat del populisme de dretes o d’esquerres. Ofereixen respostes senzilles a problemes complexos. En relació als grans fluxos migratoris, el populisme de dretes parla d’expulsar-los a tots, i el d’esquerres d’acollir-los a tots. Ni una cosa ni l’altra és possible ni raonable, però. Es tracta de dues irresponsabilitats més o menys simètriques, i d’un grau de cinisme arrebossat amb bona consciència força semblant. Si Macron, o Merkel, o qui sigui, volen aturar la temptació fàcil de la demagògia populista han de tornar a fer política, és a dir, a provar de gestionar els problemes complexos per mitjà de solucions igualment complexes, que sovint no seran enteses ni acceptades pels seus electors. El mateix es pot dir en relació a l’habitatge, la precarietat laboral o qualsevol altra qüestió de la mateixa importància i impacte social.

Macron sembla haver entès quin ha de ser el seu paper i quines dificultats comporta. Fer una política responsable significa, molt sovint, remar contra el corrent de l’opinió pública

Acabem de presenciar el darrer avís, però em sembla que no en prendrem nota: el seu rerefons ens incomoda. Preferim fer veure que determinats problemes que la gent viu de manera dramàtica són imaginaris. El populisme prospera gràcies a denunciar-los i visibilitzar-los, tot i que després es limita a proposar solucions impossibles d’aplicar. Els partits neerlandesos tradicionals, per exemple, han repetit fins a l’extenuació que la situació d’aquells nuclis urbans on la població immigrada suposa el 60 o el 70 per cent del total no genera cap disfunció. Segons alguns, tot plegat només són fantasies de la gent, que és xenòfoba i ressentida. En aquests llocs -diuen- tot funciona igual que abans. Doncs bé: Wilders i altres com ell viuen de denunciar el caràcter profundament hipòcrita d’aquesta apreciació, i per això van esgarrapant vots elecció rere elecció.

En el seu primer discurs com a president electe, Macron sembla haver entès quin ha de ser el seu paper i quines dificultats comporta. Fer una política responsable significa, molt sovint, remar contra el corrent de l’opinió pública. No és casual, en aquest sentit, que la figura del general De Gaulle hagi estat revisitada durant aquesta campanya des de molt diverses perspectives. De Gaulle o Churchill representen la gran política, no la seva caricatura en forma de populisme.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT