Ja ho veurem

Des que fou nomenat president de la Generalitat, Carles Puigdemont no ha comès cap errada significativa i/o irreparable. Si això ja resulta meritori en si mateix, en les actuals circumstàncies és gairebé miraculós. Observat amb lupa per la triple pinça mediàtica, policial i judicial, i amb la inestimable col·laboració de la CUP i els comuns a l’hora de transformar debats polítics en discussions bizantines, Puigdemont ha mostrat una sorprenent habilitat. Però el context és el que és, i els reptes titànics que planteja a tots els nivells els vam veure detallats en la llarga (i molt substancial) entrevista que diumenge passat li van fer l’Esther Vera i el David Miró. Mentre la llegia, visualitzava un camp minat per on serpentegen escurçons, a la vora d’una central nuclear a punt d’esclatar on hi cau, de propina, una gran tempesta elèctrica. És aquest l’espai que el president haurà de transitar en els propers mesos. No hi ha passat mai ningú, per aquí. A Madrid diuen que és impossible fer-ho. Ja ho veurem.

En circumstàncies normals, els afers polítics ens resulten mínimament familiars. Una moció de censura parlamentària, o una vaga general, o unes eleccions, sempre tenen desenllaços incerts; però tots sabem, si més no, què és una moció de censura o una vaga, i en què consisteixen uns comicis. En aquest cas no sabem res de res, perquè el procés català no té cap precedent històric. De processos d’emancipació nacional n’hi ha hagut a cabassos, però aquest no permet una comparació seriosa amb cap altre. Això és bo o és dolent? Ja ho veurem. Aquesta expressió presideix un capítol del llibre de Fèlix Riera Just abans del salt endavant (Pòrtic), publicat fa ben poc. Comença amb l’anècdota d’un mestre zen que comenta les tribulacions d’un noi. Quan li regalen un cavall tothom exclama “Quina sort!”, menys el mestre, que diu “Ja ho veurem”. Quan el noi cau del cavall i es trenca una cama tothom diu “Quina mala sort”. El mestre, en canvi, repeteix: “Ja ho veurem”. Esclata la guerra i el noi, amb la cama trencada, se’n lliura, i tothom exclama “Quina sort!”, tret del mestre zen, que diu de nou: “Ja ho veurem”. “Estem en mans de la contingència -diu Riera- i, per tant, hem de ser cauts a l’hora de considerar l’encert en la presa de decisions”.

Conscients del camp minat que travessen, els principals responsables del govern de la Generalitat han estat del tot fidels a aquesta admonició. Aristòtil va definir la valentia com el just punt mitjà entre la pusil·lanimitat que no porta enlloc i la temeritat estèril. En la política catalana actual, la pusil·lanimitat aplega diverses sigles de partits, i la temeritat (de saló, evidentment: a l’hora de la veritat, res de res) també. El panorama sembla molt fosc, segons alguns. Ja ho veurem. D’altres diuen que, tard o d’hora, la voluntat de la majoria s’acaba imposant democràticament. Ja ho veurem. D’altres insinuen que la cosa acabarà en una mena d’empat equívoc. Ja ho veurem. Només hi ha una cosa que, al meu modest entendre, escapa a aquesta lacònica resposta: la presència ben palpable de l’atzar. En relació a l’atzar sí que no podem dir “Ja ho veurem”. No, aquí l’atzar forma part, per definició, inexorablement, d’un procés polític inèdit, mancat de referents previs reals que permetin, si més no, enquadrar el problema. El pedregar on es troba el carro és terra incognita. Les receptes prèvies no tenen gaire valor. Potser cap.

Un altre llibre que he llegit fa poc i que els recomano igualment: Les lliçons polítiques de la història, de Vicenç Pedret (A Contra Vent). No parla de l’actualitat política, sinó de coses que van passar fa quasi vint-i-cinc segles. Parla de Tucídides, però no a través d’una perspectiva arqueològica, sinó des de la convicció que els antics encara poden ensenyar-nos moltes coses. El pròleg és del meu mestre, Jordi Sales, que em va acompanyar en lectures que contenien paraules molt velles i alhora molt vives, actualíssimes. Fora ridícul provar de compendiar-les aquí. Però, perquè vegin que no exagero, comparin aquesta lliçó de Tucídides, que té dos mil·lennis i mig, amb el que ha passat fa poc a la Comissió de Venècia en relació al procés català: “Per poder recórrer a un arbitratge cal que hi hagi una posició d’igualtat entre les parts”. Quan es va formular aquesta idea, Catalunya o Espanya no existien. De fet, encara no s’havia fundat l’Imperi Romà. La condició humana era la mateixa, però: això no ho canviarem tan fàcilment. Com es pot traduir, aquesta lliçó contundent? Ja ho veurem. No sé quan, però ja ho veurem.