Amb Trapero no gosen
Dilluns, finalment, la jutge de l’Audiència Nacional va ordenar que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ingressessin a Soto del Real. En canvi, va denegar al fiscal la petició de presó incondicional per al major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Això sí: li van retirar el passaport i li van comunicar l’obligació de presentar-se cada quinze dies al jutjat, entre altres mesures cautelars. Té algun sentit, tot plegat? Trapero està en el punt de mira des de mitjans d’agost, quan va gestionar d’una manera impecable les conseqüències dels atemptats jihadistes. Els Mossos es van mostrar al món com una policia moderna i eficaç malgrat l’actitud de menysteniment del ministeri de l’Interior, que ha fet tot el possible perquè fossin una força de segona. Resulta, però, que tothom va poder comprovar que no era així, ans al contrari. Això és justament el que ha sentenciat, i al mateix temps salvat, el major Trapero -de moment, si més no-. Quan es tracta de caça major, cal ser molt prudent a l’hora de dosificar la munició.
De l’atemptat de fa dos mesos en queden serrells extraordinàriament equívocs, sobretot els que apunten a la possibilitat que l’imam de Ripoll fos, en realitat, un confident de la policia espanyola (no ho dic jo, sinó l’ex secretari general del Sindicato Unificado de Policía, el senyor José Manuel Sánchez Fornet). Llavors també s’entendria l’estranyíssima conducta d’un jutjat de Castelló que el 2015 va evitar que fos deportat al Marroc malgrat tenir un historial delictiu impressionant. En cas que això fos així -i molts indicis apunten que realment va ser així- ens trobaríem davant d’una de les negligències judicials i policials més greus de la nostra història recent. Ara per ara no es pot assegurar ni això ni el contrari, evidentment. Sobre els atemptats del 17 d’agost, però, encara no s’ha dit la darrera paraula, ni potser la primera.
Per contrast amb aquests fets tan tèrbols, la professionalitat dels Mossos va generar una irritació extrema. La comparació resultava gairebé dolorosa, malgrat la diferència abismal de mitjans. La patètica història inventada del fals mosso legionari de Cambrils mostra fins a quin punt la fiblada va ser intensa: va brollar de l’inconscient col·lectiu de l’Espanya cañí (res millor que un rumor per veure, a contrallum, les pors, els neguits i sobretot els complexos més inconfessables del personal). Però la cosa no acaba aquí. El caòtic, violent i improvisat nyap repressiu de l’1 d’octubre, que no va servir per impedir el referèndum però sí per repartir garrotades entre la tercera edat, va acabar de transformar el major Trapero en un mirall definitivament incòmode.
Tots l’han posat en el punt de mira des del primer moment, però ningú no ha pogut fer el pas definitiu. Ni tan sols van gosar consumar-lo dilluns. Desacreditar-lo fos com fos va esdevenir un objectiu prioritari i urgent -una qüestió d’estat, de fet- des de mitjans d’agost. La martingala que va publicar El Periódico mostra, en aquest sentit, fins a quin punt jugaven a la desesperada. Aquella falsificació matussera, que semblava feta per la mateixa mà tonta que es va inventar el número de l’imaginari compte corrent suís de Xavier Trias, va permetre distreure l’atenció durant uns dies. Al final, com sempre, l’inframon ineficaç i tronat d’on va sorgir l’estrambòtic paper es va posar en evidència tot solet. Les comparacions tornaven a fer mal. La professionalitat, la capacitat comunicativa i fins i tot el sex-appeal del major Trapero contrastaven, com de costum, amb la caspa, els sacsonets i la bafarada de carajillo de les clavegueres de l’Estat. Clint Eastwood versus Torrente. Malament rai: això no ho podien perdonar, ni ho perdonaran. Els emprenya massa.
Detenir un policia exemplar i deixar en llibertat els que van protagonitzar la trama delictiva de l’anomenada operació Catalunya seria, tanmateix, excessiu. L’empresonament de Sànchez i Cuixart constitueix un avís seriós de com van les coses -i, sobretot, de com aniran al llarg de les pròximes setmanes-. Es tracta d’una mesura manifestament desproporcionada, però no indueix a fer comparacions tan bèsties com la que acabem d’assenyalar. Des de la perspectiva de l’opinió pública espanyola, els líders de l’ANC i d’Òmnium no generen la mateixa incomoditat que Trapero, per la senzilla raó que representen organitzacions amb les quals, des d’Espanya, no es poden fer comparacions tan feridores. No crec ni que arribin a ser jutjats: cap país de la Unió Europea es pot permetre el luxe de tenir presos polítics, ni policies exemplars tractats com delinqüents.
