El retrat dels catalans

La percepció que tenim de nosaltres mateixos i la que en tenen els altres difícilment coincideix

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Conrad Malte-Brun (1775-1826), geògraf francès d'origen danès (en realitat es deia Malthe Conrad Bruun), va ser l'autor del monumental 'Précis de géographie universelle ou description de toutes les parties du monde'. No s'imaginin pas un atles, sinó vuit enormes volums on no hi ha ni un sol mapa i sí, en canvi, taules plenes de dades estadístiques, així com subjectives i molt desacomplexades descripcions literàries de països i regions. En la ben conservada edició que tinc la sort de posseir, publicada a París el 1842, aquests volums estan plens, a més, de bellíssims gravats d'estètica romàntica. Com que el pobre Malte-Brun va passar avall prematurament als 51 anys, el projecte fou continuat per un tal Huot, que és qui n'actualitzà les dades. Es refereix, per exemple, "al nou regne anomenat Bèlgica" (aquest estat fou creat el 1830). El que ens interessa aquí, però, és el retrat que es fa de Catalunya i dels catalans. Estem parlant, si fa no fa, de començaments de la dècada del 1820, és a dir, de fa tot just 200 anys. La gran burgesia que al cap d'unes dècades participarà en els moments àlgids de la Revolució Industrial encara no existeix, i Barcelona és una ciutat emmurallada i angoixosament densa. Entre les planes 268 i 269 del quart volum de Malte-Brun hi ha un gravat molt detallista de la ciutat, dibuixada des de la perspectiva d'allò que avui són els Jardins Costa i Llobera, a Montjuïc.

Els agres disbarats protagonitzats per Borrell no han servit per castigar diplomàticament Espanya

La caracterització dels catalans té ben poc a veure amb altres que es faran al cap de tres quarts de segle, en plena època de velluts operístics i amanerament burgès. Cap a l'any 1820 "el català –tradueixo literalment– és violent, indòcil i infatigable". Per contra, el valencià és "inconstant, lleuger, alegre, afable i industriós". "L'andalús –diu Malte-Brun– es distingeix per la seva arrogància: se l'anomena «el gascó d'Espanya»". Avui, aquestes caracteritzacions ens semblen més aviat desconcertants, perquè en desconeixem el rerefons i el context. En aquest cas, però, determinar-los és força senzill: Malte-Brun retrata psicològicament els diferents pobles d'Espanya prenent com a referent la seva actitud davant l'ocupació napoleònica, que en aquell moment és encara un episodi molt recent. El més interessant, en tot cas, ho llegim a la plana 266, on s'explica que l'origen de Catalunya no està lligat a Espanya, sinó als vincles feudals amb l'imperi de Carlemany. "El seu idioma, inintel·ligible per als espanyols, els fa diferents de la resta". I llavors arriba una afirmació que avui resulta sorprenent: "Finalment, la Catalunya comtal, convertida en poderosa gràcies a les seves aliances, va acabar unint sota un sol cap totes les corones d'Espanya" ("Enfin la maison de Catalogne, devenue puissante par ses alliances, a fini par réunir sur une seule tête toutes les couronnes de l'Espagne"). Enlloc es diu res d'Aragó, ni tan sols de Castella, i això que està al·ludint a Ferran d'Antequera. Està clar que, seguint les tesis del PP o Cs, Malte-Brun va entrar cap al 1820 en un paranormal bucle espai-temps que el va portar a ser adoctrinat per TV3 i les actuals escoles i instituts de Catalunya. N'haurem de donar part a Sebastià d'Arbó, doncs, a veure si en treu l'entrellat.

Ara i fa dos segles, la percepció que tenim de nosaltres mateixos i la que en tenen els altres difícilment arriba a coincidir. És, per força, subjectiva. Varia capriciosament segons les circumstàncies i té una dimensió generacional. En el fons del fons, el conflicte entre Catalunya i Espanya no deixa de ser –entre altres coses, per descomptat– un joc confús d'imatges superposades. La incomprensió –en el millor dels casos–, i hostilitat –en el pitjor–, cap a les reivindicacions nacionals de Catalunya parteix a Espanya d'un feixuc magma de llocs comuns i estereotips que fan referència a la gasiveria, etc. Per això, la resposta dels diferents governs sol ser sempre, en cas d'emprenyament generalitzat, la d'augmentar una mica el volum d'escorrialles que cauen de la taula.

Fins fa no gaire ens pensàvem que a la resta del món, i de manera especial a Europa, el retrat-clixé de Catalunya era molt diferent del d'Espanya. No és pas així, malgrat el complaent autoengany que hem acabat assumint com a real. Tots els agres disbarats protagonitzats per Borrell, per exemple, no han servit per castigar diplomàticament Espanya (suposo que a certes comunitats d'estrès de Twitter expliquen el contrari). És probable que tot plegat funcioni d'una altra manera. Revisitant vells llibrots de fa 200 anys hom constata, amb perspectiva, que ningú no és amo del seu propi retrat.

Més continguts de