Festassa amb la Ponfe
Aquest dimecres, 28 d’octubre del 2020, l’Espanyol fa cent vint anys d’existència. Tot un miracle. Per celebrar-lo, hem organitzat una festa sense convidats: un partit de futbol contra la Sociedad Deportiva Ponferradina. Qui ens havia de dir fa tot just un any que bufaríem les cent vint espelmes en un camp buit jugant a Segona Divisió contra un equip al qual –per raons òbvies– mai no ens hem enfrontat. Sembla una broma però potser només és una metàfora. Som rars, som estranys.
L’amor més gran és el desinteressat, aquell que no espera res a canvi: l’amor als fills. Així estimem l’Espanyol, des de la consciència de saber que ens dona i ens donarà més disgustos que alegries. Però, com diem els pares quan intentem donar una explicació a l’inexplicable, compensa. La força d’un sentiment és el que ens permet sobreviure a la pròpia mediocritat i a un entorn advers. L’Espanyol és una anomalia: és i ha estat l’únic club català de futbol capaç de molestar el gegant amb vocació de monopoli. En aquest sentit, el nostre descens ha sigut un gran descans per als mitjans públics: ja no han de fer malabarismes argumentals per ignorar-nos. Això sí, l’explicació que ara donen (“Us hem de donar la mateixa presència que al Girona i al Sabadell perquè esteu a la mateixa categoria”) era la que no servia durant totes aquestes temporades (“Heu d’entendre que no sou el mateix que el Barcelona”, deien).
Ser perico és dur. Però et singularitza. Només nosaltres entenem la il·lusió que ens fa descobrir-nos. Tu també?, preguntem com si pertanyéssim a una societat secreta. Com tots els sentimentals, ens han marcat més els mals moments que no pas els bons. Leverkusen, l’enderrocament de Sarrià, els descensos, l’agònic gol de Coro, Glasgow, la mort de Dani Jarque. Moments tristos que ens constitueixen. I una dolça nostàlgia que ens reafirma en el nostre compromís. El gol sud de Sarrià; el Morgan; Solsona i el disgust per la seva marxa; José María, tot un senyor; Marañón el pare del Carlos (atenció al reportatge de divendres a les 23 h per Teledeporte); les guerres d’ous; “Pacheeeeeta”; els abrics de llana; Manuel Meler, cap i amic de Jaime Gil de Biedma; els balcons de Mitre; la UEFA de Clemente; els marcatges de Molinos a Cruyff; jugadors dolentots a qui tenies estima (Manolín Cuesta, Arabí, Amiano); jugadors amb classe a qui veies com a figures (Canito, Jeremías, Cascely).
Si el partit contra la Ponfe és molt avorrit, mentre el mirem, li explicaré –novament– tot això al meu fill. I així fins als cent trenta.
