La Filharmònica de Berlín. Strauss a Barcelona
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl públic barceloní aimant de la bona música frisava per sentir de nou els músics berlinesos. I se comprèn que fos així: el record de les memorables sessions donades per la famosa orquestra a Novetats l’any 1901 tothom el servava prou viu, puix no ens és donat gaire sovint el plaer de sentir audicions semblants, d’una tan rara perfecció. I l’interès que enguany despertava la renovada visita de la Filharmònica de Berlín era encara doblat per la presència al davant d’ella del mestre compositor Ricard Strauss, una de les figures més grosses de l’actual moviment musical i força estimat a Barcelona per les precedents campanyes que hi portava realitzades. Malgrat, doncs, l’elevació de preus, el Palau de la Música Catalana va veure’s les nits dels tres concerts, celebrats els dies 15, 16 i 17 de maig, brillant i atestat com en els concerts més afavorits de la sèrie inaugural: prova eloqüent de lo bé que respon sempre el nostre públic a la crida de manifestacions tan magnes com les de què parlem. [...] Del mateix Strauss s’executaren els poemes simfònics Don Juan, Les entremaliadures de Till Eulenspiegel i Mort i transfiguració. Els tres eren ja coneguts del nostre públic, si bé el Till únicament s’havia tocat un cop l’any 1901 en els concerts del Liceu. Aquesta obra, escrita en forma de rondó, és la que més ens admira de quantes coneixem fins avui de l’Strauss. Deixant a part l’humorisme i la franca jovialitat que en tots indrets hi llampega, resulta per sa factura exterior i per sa construcció interna de lo més acabat, sencer i sòlid que s’hagi produït en música aquests darrers anys. També s’imposa per la noblesa de concepció, més que el Don Juan, l’altre poema, Mort i transfiguració, obra mestra en tots sentits. [...] El punt més discutit [...] és el de la interpretació. [...] Com és de suposar, la interpretació de Beethoven és la que dóna més pretext a les discussions. De les seves simfonies, sobretot, tothom en guarda una impressió més o menys forta que pesa generalment sobre totes les audicions successives. Per això, davant d’una interpretació tan personal com la de l’Strauss, el públic, en sa majoria, resta confós i desorientat, sense poder-ne capir el sentit intern, i li costa d’assimilar-se la versió nova. [...]
