m’estic plantejant fundar un club d’enemics de la “i” on no toca. Em referesc a aquesta “i” que a vegades també sona com una doble ela i que està substituint a passes accelerades la “j” en la parla, també a Mallorca, on mai no havia tingut agafada. Escoltau la ràdio o la televisió –IB3, per no anar més enfora– i per ventura sentireu la mateixa embafada que jo quan el que comença a predominar entre els periodistes i els convidats és aquest “io” o “llo” que res no té a veure amb la nostra illa, ni ho havíem sentit mai més enllà de fa uns anys a quatre pijos. Jo no som lingüista i potser surti qui em digui que el “io” es troba a alguns textos de Ramon Llull, però a mi, què voleu que us digui, em sona fatal. És més, no puc evitar sentir una cosa tant d’avui com “el tribunal que iutlla la infanta” o com “la iutllessa fa una pausa per anar a menllar” i automàticament pens amb José Ramón Bauzà. També ho fa Mateu Isern, per ventura més marcat encara, però això no em preocuparia gaire si no ho sentís també d’alguns polítics sobiranistes i grans defensors de la nostra llengua. I el que més em preocupa és que veig que aquest vici s’estén com una taca d’oli entre els més joves, un mal vici que per més inri està agafat d’una perversió de la llengua castellana i que, aquí, pel fet de ser a una illa semblava que n’havíem quedat salvats. Els que diuen “io” en comptes del “jo” de tota la vida, són gairebé els mateixos mallorquins que ara no fan la meravellosa distinció entre la “b” i la “v”, que aquí ens ve o ens venia de naixement. Som en una fase de desaprenentatge en aquest sentit, i el que més greu em sap és que aquesta batalla del “jo” i el “io” o “llo”, cada dia que pos l’orella, la veig més perduda.
