Fivallers de ‘guardarropía’
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
En la Casa de la Ciutat [de Barcelona], una comissió de regidors regionalistes comparegué davant del rei i del govern, i un d’ells, prèvia una ridícula presentació d’un company seu més vell que ell i més president de la Económica [Sociedad Económica de Amigos del País], llegí un discurset. I quin discurset! Segons rumors, que ni creiem ni deixem de creure, estava revisat per l’autoritat des del matí. Que la cosa total era convinguda ens sembla evident. En el discurs (i consti que no val la pena de discutir-lo) se parla de municipi i més municipi, de Barcelona i més Barcelona... i en un recó de l’autonomia de les regions, municipis i famílies (organismes naturals), i encara sembla que la demanin, no pel dret que hi tenen i per ésser una necessitat natural, sinó per a poder-se administrar bé els ajuntaments. ¿I la reivindicació dels drets de Catalunya? ¿I l’idioma català, el Dret civil, en fi, tot lo que informa la personalitat integral de Catalunya? Això es devia quedar en el tinter. ¿Així predicaven en els mítings per assolir les actes que avui ja tenen? [...] Una satisfacció devem tenir, com ben segur tenen els bons regionalistes i els catalanistes, i és que els que es revestiren d’un tan gran valor cívic per a realitzat aital acte, els moderns Fivallers (de guardarropia) que s’atreviren a parlar alt enfront del quefe de l’Estat, en el pecat trobaren la penitència. El rei contestà dignament i com devia, ho reconeixem. Sa contesta fou una sèria lliçó als nous Fivallers. [...]
Els noms dels Fivallers de guardarropía són del domini públic. Nosaltres ens resistim a posar-los. Nostres plomes, malgrat sian d’ex nois gòtics, són netes. Però, amb molt gust escriurem noms dels regidors que no assistiren a l’acte, i que són els d’Ildefons Suñol, Jaume Carner, Joan Pijoan, Raimon d’Abadal, Narcís Pla y Deniel... A tots ells felicitem de tot cor. Ens descuidàvem un detall. Un amic nostre que es trobava en la plaça de Sant Jaume va veure, al sortir els herois de marres, una cosa molt natural: l’estàtua del gran Fivaller es movia, sa cara es girava... S’hi acostà, i al peu de l’estàtua veié una cosa líquida i blanquinosa... Era una escopinada. En la cara del gran patrici s’hi veien encara les marques del fàstic.
