'Frágiles': el títol ho diu tot

Dijous Telecinco posava punt final a una sèrie de producció pròpia que ha estrenat aquest estiu: Frágiles . I ja s'ha anunciat que hi haurà segona temporada. La protagonitza Santi Millán, que encarna un fisioterapeuta que viu en una mansió freda i moderna i cobra 90 euros per cada sessió. A més, es permet el luxe de flirtejar de manera romàntica amb pacients al jardí de casa, ficar-se en la seva vida personal amb psicologia barata i fins i tot prendre una copa de vi al llit amb una pacient molt desequilibrada que necessita ajuda. Aquest gran professional del massatge terapèutic s'ocupa, a més, d'una dona en estat de coma i té una relació tortuosa amb la cunyada. De fet, el ganxo de la sèrie és crear situacions permanents de tensió sexual no resolta. El punt més sensible on carreguen les tintes és en un personatge que pateix el trastorn d'Asperger, que és l'única amb qui ens ha quedat clar que no hi tindrà cap affaire. La suposada innovació de la sèrie és facilitar als actors un guió molt obert que els permeti improvisar les escenes. I això que hauria de donar certa naturalitat acaba en una afectació excessiva dels personatges, unes pauses dramàtiques estranyes i uns numerets psicològics bastant ridículs. El punt final de la sèrie va ser una precipitació de les trames, amb unes casualitats del tot inversemblants: pacients emparentats entre ells i dones que es desperten del coma en instants poètics. A sobre, el personatge de Santi Millán acaba declamant des d'un balcó tots els suposats conflictes interns que amagava perquè, esclar, donen per descomptat que l'espectador és curt. Més val donar-li ben trituradeta la poca profunditat del personatge. La versemblança d'un individu verbalitzant a crits els seus dilemes mirant a l'infinit i agafat a una barana és hilarant. És la disfressa moderna d'una Corín Tellado del segle XXI. Més que fràgil, és fluix.