La França eterna

Ales parets del pretèrit restaurant jueu Jo Goldenberg de la Rue des Rosiers de París hi ha una placa commemorativa de l’atemptat del 9 d’agost de 1982 en el qual sis persones van ser assassinades i 22 més van ser ferides. Era l’inici dels anys vuitanta, quan els jueus francesos van sofrir diversos atemptats de gran abast en sinagogues i comerços. Més endavant, el 1994, el 1995 i el 1996, el Grup Islàmic Armat va assolar tot França amb una sèrie d’atemptats sagnants.

L’atemptat a la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo ha colpit una societat francesa que fa anys que sofreix no solament terrorisme islamista, sinó també canvis socials importants que s’han manifestat de manera crua al llarg del 2014: crisi econòmica, crisi identitària nacional, desprestigi i esgotament de les elits republicanes, i violència de baixa intensitat constant per part de la immigració no assimilada contra la resta de la societat francesa. Però la part de la societat francesa que ha sofert atacs permanents d’aquesta immigració no assimilada -i també de francesos assimiladíssims-és la comunitat jueva.

L’atemptat del 2012 a l’escola jueva de Tolosa de Llenguadoc va iniciar aquesta lenta visualització d’un fenomen de més abast que feia decennis que estava en marxa. L’any 2014 va veure com aquesta violència s’intensificava, segons dades del ministeri de l’Interior francès. L’intent d’assalt a la sinagoga d’Abravanel a París va significar l’oficialització pública d’aquesta violència estructural contra el jueu francès. L’assalt i presa d’ostatges en un supermercat kosher de París divendres passat n’és una simple i trista continuació. El jueu, martiritzat per Occident en el passat, és avui martiritzat per a Occident.

El malestar social fa anys que es cova a França. Però els darrers anys havien llançat senyals inequívocs que la problemàtica estava a punt d’explotar. La vida intel·lectual d’una nació és el millor termòmetre per conèixer, des de la lletra, què s’hi viu i, per consegüent, què s’hi pensa.

He parlat ja a l’ARA d’Éric Zemmour. I avui n’he de tornar a parlar. Zemmour, que fa escassament uns mesos era un desconegut fora de França, omple avui pàgines de mitjans internacionals. Zemmour i el seu darrer llibre del 2014, Le suicide Français, són part del termòmetre. El mateix 2014 s’hi van sumar altres noms de la cultura francesa: Alain Finkielkraut, amb L’identité malheureuse, o fa pocs dies Michel Houellebecq, amb Soumission. La melangia francesa, “el mal de França”, en equivalent hispànic, devasta una intel·lectualitat i una cultura en crisi i a la deriva per trobar el seu lloc sota el nou ordre global.

El mal de França s’estendrà a la resta d’Europa. Alemanya ja mostra símptomes similars. I els països escandinaus també. Caldrà esperar una combinació de causes com les que avui pateix França. El substrat és preparat.

La novel·la de Houellebecq és una provocadora premonició d’una futura França islàmica, en la qual la religió de l’altre té un protagonisme aclaparador. Una de les pors més grans de l’Europa postcristiana és la irrupció a Occident d’una religió que no solament veuen com a aliena, sinó com a agressiva. La retòrica islamista dels grups terroristes, unida a les pors religioses d’Occident, està portant la crisi present al terreny religiós. I, amb tot, pocs a Occident mostren renovat interès per abraçar una religió, més aviat al contrari. La por religiosa és una de les moltes respostes que Occident està tenint. En tindrà més. La resposta fàcil serà el relat i el pensament forts, especialment la resposta ideològica. Occident pot tenir la temptació de combatre un pensament fort amb més pensament fort.

Si alguna cosa identifica la societat occidental avui és que és hiperpluralista, oberta, relativista, individualista, i fins i tot llibertària. Aquestes tendències tenen molts enemics, dins i fora de la mateixa societat occidental: estats que volen mantenir les seves prerrogatives i la repressió, ideologies, desigualtat social i econòmica, confessions i relats forts diversos, interessos corporativistes i comunitaristes, i els espasmes populistes. La societat occidental ja estaria preparada avui per deixar de ser occidental i passar a ser un magma de polifonia global. Això no obstant, davant la irrupció -o les irrupcions- d’amenaces externes i internes a la nostra era llibertària, l’occidental respon amb desorientada perplexitat. Una multitud de solucions s’erigeixen per respondre a l’amenaça del relat fort. Però, ¿com es pot respondre a un relat fort des d’una societat tan plural que no té relat?

Segurament, la resposta que Europa donarà a la crisi que s’acosta és la que ofereix Zemmour per a França. Ni religió, ni ideologies; res de pensaments forts. Zemmour tampoc vol més Europa o més civilització occidental, això per a ell no existeix conceptualment. La resposta de Zemmour a la crisi global d’Europa és més nació, la França eterna.

Més continguts de