França i el moviment comunista mundial
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPocs moviments de masses hauran tingut la força aclaridora que han tingut els “fets de maig” a França. Tots els problemes que agitaven el moviment comunista mundial hi han estat implicats, i quan el Sr. Waldeck Rochet declarava a l’inici de la campanya electoral [francesa]: “Els comunistes hem demostrat que són un partit d’ordre i de seny polític”, i un altre dirigent comunista, el Sr. Guy Besse, argumentava: “Hem de guanyar la massa petitburgesa per a la causa del proletariat, i no espantar-la amb la bandera roja”, feien alguna cosa més que enunciar la tàctica del PC francès: plantejaven algunes de les qüestions bàsiques de l’actual disputa entre els comunistes de tot el món. Ordre i seny polític vol dir, potser, adaptació als mecanismes vigents a l’Estat burgès i gradualisme estratègic, pacifisme i moderació com a vies del socialisme. Ocultació dels símbols -amb tot el que comporten- d’una política autònoma del proletariat per tal de no espantar possibles aliats vol dir, potser, sotmetre’s al ritme que aquests marquen en la lluita i, en definitiva, subordinar els interessos del proletariat a les necessitats de la necessària entesa “per dalt” amb els inestables companys d’acció antimonopolista. ¿No són aquestes dues de les grans qüestions que discuteix avui el moviment comunista? Però, què sembla haver demostrat l’experiència francesa? Que aquest “ordre”, aquest “seny” i aquest abandonament de símbols revolucionaris no serveixen per a res quan les coses es plantegen en termes decisius, sense embuts, quan el moviment desemboca en la lluita pel poder i desapareixen els miratges que amaguen o desfiguren l’estructura real de l’Estat. Els camps es delimiten -com s’ha vist prou bé a les eleccions- i les concessions fetes als mecanismes d’integració es converteixen en allò que són realment: en retrocessos. Aquest serà, segurament, el primer gran tema de polèmica entre els comunistes de tot el món, però una polèmica que ja no es farà -com fins ara- al nivell purament teòric. Per això deia abans que els “fets de maig” a França tenen una incomparable força aclaridora. La vella polèmica sobre la necessitat o el refús d’acceptar les regles del joc imposades per la burgesia serà reactivada ara amb la lliçó d’uns fets ben concrets i reforçarà, segurament, la posició d’aquells qui creuen que només hi ha una via d’acció possible: el trencament d’aquestes regles del joc, el refús dels mecanismes d’integració. [...] Les grans controvèrsies acostumen a arribar a un punt mort quan s’alimenten només de grans exposicions doctrinals. Els fets, altrament, les revitalitzen. En aquest sentit, cal esperar que la polèmica en el si del moviment comunista mundial s’aguditzarà i que tots els problemes tornaran a ésser examinats de dalt a baix.
