Pagesocràcia

A Catalunya els pagesos són cultura d’insult: rucs, provincians, encantats... Els hem convertit en un souvenir 'kitsch'

Tot comença amb el Campionat Català d’Espermatozous. Hi ha un moment que aquest país busca sementals. Els millors porcs, rucs, corders, cavalls, esquirols, marsupials... Són concursos per millorar l’espècie. Au, cap al llit. Premis econòmics i criar un bon futur industrial carnívor. Hi ha gana. La Catalunya dels reality shows animals no té cap més sortida: s’ha de reproduir. El 1914 els homes de la Mancomunitat de Catalunya ho escriuen a pèl: “Gairebé nul·la l’acció agrària de l’Estat central”. La pagesia és un naufragi. I Catalunya un arxipèlag de masos: una avançada societat en xarxa, separada però connectada. Els pagesos sotsobren. Amb l’aigua al coll, la Mancomunitat és el primer govern que es preocupa d’ells. Els rescata: del 1915 al 1918 es van fer cursos a 8.403 pagesos (viticultura, enologia, ramaderia, poda, eines, nous conreus, gestió d’explotacions...). Es formaven enginyers i tècnics agrícoles al marge de l’Estat. S’enviaven els millors homes a descobrir tendències agrícoles del món. Es construïen centenars de cellers, molins, magatzems, farineres... Naixien els sindicats agrícoles catalans: únics, singulars, diferents, interclassistes (un mix entre parcers i propietaris)... La revolució agrària catalana de principis de segle XX és oceànica. Ho va dir el capità, el president Josep Puig i Cadafalch (150 anys del seu naixement): “No és possible una gran indústria sense una gran agricultura”. L’agricultura era la flota nuclear de la Catalunya del demà.

La pagesocràcia: el pacte home i natura. El pacte de continuïtat més llarg i profitós d’aquest país

HEM ARRIBAT AL DEMÀ. Aquest cap de setmana pagesos de tot Catalunya s’han manifestat a Barcelona. Molt a dir. Però fem-ne un resum: en els darrers deu anys s’han perdut 21.477 explotacions agrícoles familiars. La pagesia és un misto solitari. A la meua bola de vidre hi veig llums i ombres. Llums de fruits: el que té futur és el hardware pagès, vaja, el físic, el professional que treballa la terra. Seran necessaris: seran un cos d’elit. Ombres de collita perduda: el software pagès. La mentalitat, la cultura, els hàbits... Tradueixo. Avui ets un estafador mentider si t’atreveixes a dir: “Si en tens dos i en gastes tres et quedaràs sense res”. Avui ets un antisistema si pretens apagar llums innecessaris. Tot ha de cremar tot el dia. I si la factura és enorme, la culpa és del sistema. Avui ets un malalt mental si no compres tones de menjar que després llençaràs en un acte de sobirania que et surt dels pebrots escalivats. Avui els que no han vist un punyeter enciam en sa vida munten religions per fer creure en enciams galàctics. Avui milers d’ignorants de sofà donen lliçons d’ecologia de plexiglàs contaminant... Avui hem hackejat el software d’aquest país. No hi ha frase més certa: Catalunya és un poble de pagesos, va dir Jaume Vicens Vives. La pagesocràcia ha fecundat Catalunya. La pagesocràcia: el pacte home i natura. El pacte de continuïtat més llarg i profitós d’aquest país. El problema, doncs, no és que hi hagi menys pagesos. Perquè menys també pot voler dir més. Menys a Catalunya, esclar.

ALS ESTATS UNITS els pagesos eren els cowboys. Avui, als Estats Units, els pagesos són mitologia. Són eternitat en vida. A Catalunya els pagesos són cultura d’insult: rucs, provincians, encantats... Els hem convertit en un souvenir kitsch: en un abocador de residus i traumes del país amb llacet reciclat de pastorets laics. Aquest és el problema: el gat per llebre. La substitució de la cultura de l’excel·lència semental.

L’ESCENA l’he vist reproduïda massa cops. Bar de poble. Arriba una parella de salvadors de la raça humana. Demanen una llonganissa a la brasa. Mossada. Ecs! La deixen sencera al plat. Per què? Perquè estan tan acostumats a llonganisses de plàstic que troben antinatural la que és realment natural. No els diguis res: no volen saber la veritat, volen tenir la raó. Això: volíem reproduir els millors rucs i hem engendrat granges de persones que de tan ruques no saben ni que són ruques.

Més continguts de