08/02/2017

La síndrome d’Orwell

3 min

Abans sabran els centímetres que fan els ulls en forma de llança d’un esquimal de la península de Txukotka a punt de caçar un pingüí caníbal. Abans sabran si a un pigmeu de les illes Andaman li escau més una samarreta talla XXSS o XXXSSS per ballar la dansa de la farigola de la saviesa lil·liputenca. Sempre tot abans. Abans que voler obrir els ulls i saber alguna cosa de Catalunya. Abans molts estrangers sempre es fan preguntes, com la del columnista del Financial Times Wolfang Munchau, fa uns dies: “¿Espanya podria estar dirigint-se cap a una guerra civil a Catalunya?” Tot molt responsable. Molts estrangers saben analitzar esquimals, pigmeus, marsupials... però no catalans. Normal. Pateixen una malaltia.

QUÈ TÉ, CRIATURA? Gotes erectes de la suor de l’excitació. Mans p assionals fregant-se com míssils a punt del llançament... Ahà, vostè té la síndrome d’Orwell. Tombi’s a la llitera. Un estranger no contaminat pel virus dels estereotips sobre Catalunya bateja la síndrome d’Orwell: Peter Bush. El traductor més important d’autors catalans a l’anglès: Pla, Rodoreda, Sales, Monzó, Moliner... Agafem els guants esterilitzats. Bush fa veure que Homenatge a Catalunya, el llibre del britànic George Orwell, és una interpretació d’Espanya i Catalunya que s’adapta a la visió que ja tenen els cervells estrangers: l’anarquisme, la revolució, la sang calenta... Estem davant del llibre més famós de la Guerra Civil. Però la síndrome Orwell no és només Orwell, és: Ernest Hemingway, John Dos Passos, Ilià Ehrenburg... Britànics, americans, russos... Periodistes i escriptors de tot el món que van venir a fer el primer Erasmus ideològic durant la guerra. Ens van explicar i hem quedat afusellats pels estereotips, les distorsions, les al·lucinacions, les injeccions ideològiques... Han enterrat les nostres visions, com un cadàver souvenir més. Ells s’exciten amb les barbacoes anarquistes, bavegen amb les caceres comunistes, ballen el swing metralladora de la revolució... I parlen del poble. Però de quin coi de poble? Perquè el poble català, el real, el majoritari, no surt. No el vau veure, no el vau voler veure. Continueu sense voler-lo veure. Perquè el que surt vencedor d’aquella guerra és la profecia feta realitat del català Juli Soleràs. Un dels protagonistes de la novel·la més real i veritable sobre la guerra: Incerta glòria de Joan Sales (Bush l’ha traduït). Diu la criatura: “Però el que tenen de pitjor les guerres és que després se’n fan novel·les; pel que respecta a aquesta (que t’ho asseguro, és una guerra de merda com tantes), se’n faran unes novel·les particularment idiotes, d’un rosa i d’un verd molt pujats... Tu no creus en el meu do de profecia i és una llàstima; perquè et podria dir, per exemple, que els estrangers faran de tota aquesta pasterada unes grans històries de toreros i gitanos”. Ole!

AVUI MOLTS ESTRANGERS no entenen el que passa a Catalunya. Com sempre. Continuen mandrosos, lleganyosos, ignorants, addictes als clixés, narcotitzats per una cadena de producció de motlles.... No veuen ni els altres estrangers. Com l’escriptor nord-americà Waldo Frank. Als anys vint ja va venir a fer un volt. Va veure virginalment que la Pell de Brau era un drama, una tragèdia. I els herois morals eren aquells catalans: “La seva vida no resisteix: retorna. França dominà els catalans: ells tornaren. Aragó se serví cruelment d’ells en la guerra: ells tornaren. Castella els ofega i vexa: ells estan tornant. Perquè són com la Primavera, l’evanescent Primavera que sempre torna”. Torna, tornem, perquè som el futur: perquè estem per descobrir. I portem des del bressol fins avui el que sempre necessita un món malalt d’estereotips. Ho va escriure Joan Sales: “L’únic d’interessant de la democràcia és precisament que sigui una garantia de la llibertat... És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut -i tan indispensable com l’aire que respirem”. Som la llibertat: som la vacuna contra la malaltia.

stats