FLIST FLAST

Franco substituint Gaudí

Franco riu. Amb aquell somriure d’arestes de sardina. Franco sempre s’esbellega, es pixa, rebenta. Franco sempre remenant la cua com arengada fresca. Franco sempre d’oferta. Sempre es ven. Sempre es compra. Ara 150.000 persones ja han signat a la xarxa això: “Petició per enterrar Franco a la Sagrada Família”. Esclar, és una conya. Però esclar, hi ha criatures que s’ho prenen seriosament. Però totes, totes, s’ho prenen: via intravenosa, nasal, oral, on the rocks. Franco i la Sagrada Família serveixen per entendre aquesta cerimònia de la confusió substitució que vivim.

Si vostè, lector, elector, encofrador, extractor o ambientador, no entén res miri la Sagrada Família (Catalunya): una obra que no s’acaba mai. Complexa, enrevessada, discutida, qüestionada, aturada, recomençada, capgirada... Però si vostè mira Franco (estat espanyol) veurà una obra acabada. Lligada, amarrada, cimentada, continuada, legitimada, justificada... El mort sembla més viu que el viu i el viu sembla més mort que el mort. El món al revés. Tot girat com un mitjó. Franco, l’home que ho destrueix tot, ara és l’home que ha de reposar plàcidament, eternament, i l’únic dubte que tenim és en quin xalet, adossada, urbanització terrenal la criatura continuarà vivint per sempre més sense que ni un cuc pacifista el molesti amb una manifestació muda. La Sagrada Família viu condemnada per totes les plagues bíbliques, liofíliques, pírriques, a continuar discutint, renyint, dividint sobre la seva construcció, com esclaus en una bastida inamovible entre la vida o la mort. El constructor és un destructor; el destructor, un constructor. Ja no som una nació: som una substitució. Com Gaudí.

Antoni, el poeta de la pedra. Gaudí, l’arquitecte de l’Univers. Antoni Gaudí, un déu a la Terra que busca ser home al cel. Milions de persones de tot el món i la galàxia pendents del que va començar un home fa més d’un segle. A Gaudí (català) li giren obra i vida. Ell vol enlairar-se i el porten a les masmorres. Detingut l’11 de setembre del 1924 per negar-se a contestar en castellà a la policia espanyola. La dictadura de Primo de Rivera decideix tancar les esglésies perquè els catalans no es puguin reunir per celebrar la Diada. La Llei de Déu Espanya. I s’ha de complir. Gaudí és un il·legal. Se’n va cap a l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona. No el deixen entrar. Insisteix. I au, detingut per rebel·lió. L’interrogatori és una obra d’art. Sentim-lo:

“- ¿Cómo se llama usted?

-Antoni Gaudí

- ¿Qué edad tiene usted?

-71 anys

- ¿Qué profesión?

Arquitecte

- Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano…

-La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua.

- ¿Cómo se llamaba su padre?

-Francesc Gaudí

- ¿Qué es eso de Francesc?

(Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se a Gaudí:) - ¡Si usted no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!

-Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua...

- Si usted no fuese viejo...

I l’obra a mig fer i Gaudí constructor acusat de destructor. La substitució és sempre l’obra d’art i vida d’Espanya i ser substituïts la de Catalunya.

Ara l’independentisme rep per totes bandes. Formigues cremant a la rostisseria d’una lupa fictíciament augmentada i penetrada pels míssils del sol. Fora de la lupa ningú vol veure la destrucció política, social, legal, econòmica, humana de l’estat espanyol. Ara l’(auto)focus són els partits sobiranistes barallant-se i fent veure que no es barallen com formigues carbonitzades. Com formigues que no moren mai malgrat la barbacoa del vidre amplificat en 3D postveritat. Formigues a la brasa. Nyam-nyam. El Franco mort immortal menjant-se el Gaudí viu mortal. La Sagrada Família, l’obra del cel aspirant al subsol. La Sagrada Família: ni sagrada, ni família. Gaudí, ni arquitecte, ni català. Recordin sempre Gaudí: “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Després el va atropellar el tramvia.

Més continguts de