Publicitat
Publicitat

Francoland

No vaig saber que l’expressió existia fins que l’escriptor Antonio Muñoz Molina no la va fer servir per encapçalar el seu darrer article, “En Francoland”. He d’admetre que vaig fer un bot a la cadira quan vaig llegir el titular. Hi ha articles que esperes des de fa anys. Els situes en aquells horitzons improbables que només poden fer possibles moviments tectònics i polítics com els que fan friccionar Catalunya i Espanya, un xoc de plaques que ha modificat el paisatge humà i el seu significat històric.

L’escriptor es queixa que una professora alemanya li ha dit que Espanya és encara Francoland. Per a més inri, es veu que a la professora l’hi ha dit un català. L’escriptor fa aquella feina ingrata d’explicar que no, que no és així. És això el que em va fer remoure a la cadira, la torna: durant anys, hem hagut d’explicar què passava a Catalunya i, ho hem d’admetre, el terreny cultural era un dels més complicats. Arrossegàvem les connotacions de paraules com nacionalisme o independència i teníem enfront el pes mort de la inèrcia històrica dels que guanyen.

Els esquemes que s’han fet servir fins ara per definir-nos ja no funcionen. Els mecanismes del poder canvien i també la cultura que els acompanya. En el fons de l’expressió de la professora, dins de la paraula Francoland, hi ha els fets, sí, les càrregues policials, la imatge de la Guàrdia Civil arrencant violentament una urna de les mans d’una dona en un col·legi electoral, els presoners polítics... Però hi ha, sobretot, un estil, una manera de fer que impregna els llenguatges que es fan servir. L’expressió de la política que acaba sent l’expressió d’una cultura, d’unes institucions, d’una societat: Francoland.

Ni Espanya ni altres vells imperis tenen ganes de canviar i acaben confonent la seva autoafirmació amb la percepció que els altres n’acaben tenint. La professora alemanya pot haver parlat amb algun català o, simplement, haver vist les gravacions de la ultradreta a Barcelona, les de la manifestació del dia 8 o les de les càrregues del dia 1. Muñoz Molina es queixa de la projecció de la protesta a l’exterior, de la manca de recursos de l’Institut Cervantes (Déu meu!) i de l’eterna superioritat dels europeus a l’hora de tractar Espanya.

La realitat, de vegades, és manté tossudament alçada i no es deixa controlar. L’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart torna a guixar Francoland al paper. Els escriptors espanyols intentaran esborrar-ho, però la marca del paper guixa fins i tot la fusta de la taula i ja és massa tard, algú ho ha tatuat al pupitre: els presos polítics hi són, els tornem a enviar cartes escrites a mà amb unes fórmules que calquen les velles correspondències llegides. Ahir Rajoy va suspendre l’autonomia i va recordar com d’hereva del franquisme és la Constitució que ens regeix, com els límits del present són fills d’un temps brut i embastardit.

Un pot descriure la realitat que creu percebre de moltes maneres, però fins i tot descrivint-se acaba dibuixant autoretrats. Els intel·lectuals espanyols no han pensat mai en la forma en què s’havien de relacionar amb les altres cultures amb què comparteixen espai i temps, estat. I si ho han pensat, els resultats són a la vista, perquè les poques bones intencions que hi ha hagut mai no han trobat un espai. No em puc alegrar de l’expressió dolguda i melancòlica de Muñoz Molina perquè no és res més que el símptoma d’una derrota que ens podríem haver estalviat. A hores d’ara l’única conclusió és que potser no sabem com li anirà a la societat catalana en un futur, però que el que sí que sabem és què li passarà amb un estat en contra que, a més, la vol governar des de les seves institucions. Perquè ja sabem què li ha passat i què li està passant arreu dels Països Catalans. No se m’acut cap altra expressió per definir Espanya: Francoland. PSOE i Ciutadans s’han convertit en notes a peu de pàgina d’un Partit Popular que és capaç de viure en simbiosi amb les redaccions d’alguns diaris de Barcelona i els consells d’administració de les grans empreses catalanes.

L’Estat pot crear relats que justifiquin la reconciliació, la Transició feliç i la il·lusió de la legitimitat, però necessita encara presos polítics i Decrets de Nova Planta per poder subsistir. No se’n sortiran. No ho va aconseguir el franquisme i no ho aconseguiran els seus hereus. No ho va aconseguir Felip V i no ho aconseguirà Felip VI. És una cultura política caducada que no sap renovar el pacte, que no sap ni tan sols preveure’l, i que a hores d’ara ni tan sols se sap explicar a fora.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT