La Franja i Erik el Belga
Últimament, els bisbes catalans, alguns a contracor, però per allò de la santa obediència, han demanat que les peces d'art sacre de les parròquies de la Franja es traslladin del Museu de Lleida al de Barbastre, perquè després hi hagi un ús compartit. El conseller Ferran Mascarell no ha vist clara la proposta i ha tornat a defensar la via judicial per retenir les obres d'art.
Com se sap, el problema es remunta a l'any 1995, quan 113 parròquies de la diòcesi de Lleida, sense que hi hagués cap altra remodelació de bisbats, van passar a la de Barbastre i aquest bisbat també reclamà les peces d'art. Aquestes peces fa més de 100 anys que són custodiades pel Museu de Lleida.
D'una banda, unes obres totalment restaurades i ben conservades fan molta patxoca, i no és estrany que siguin desitjades i cobejades per la diòcesi de Barbastre, però, de l'altra, aquestes obres han servit com a excusa per enfrontar els aragonesos amb els catalans. Certs sectors de l'Església espanyola i aragonesa no han tingut cap escrúpol a utilitzar aquest afer contra Catalunya. Si des d'un principi s'hagués tingut la voluntat de resoldre el problema, utilitzant la diplomàcia que caracteritza l'Església, ràpidament s'hi hauria trobat la solució.
Barbastre reivindica la possessió d'aquestes obres i acusa Catalunya d'espoli, però s'oblida que si s'han pogut conservar és perquè en el seu dia, homes com el bisbe Messeguer tingueren la visió de protegir-les i de crear el lloc adient per conservar-les. En cas contrari, aquestes obres s'haguessin deteriorat o haguessin seguit el camí de les obres d'art de la col·legiata de Roda d'Isàvena. Cal recordar que la nit del 6 al 7 de desembre del 1979, els lladres d'Erik el Belga es van emportar d'aquesta col·legiata més de quaranta peces entre mobiliari, pintures, escultures, vestimentes religioses i un tapís del segle XVI. Per cert, aquest tapís fa pocs dies va ser localitzat a Bèlgica per una historiadora lleidatana. De moment, segons les informacions dels mitjans de comunicació, s'ha fet ben poca cosa perquè aquesta peça pugui ser comprada i exposada al Museu de Barbastre. Aquest flamant museu, recentment inaugurat, ha costat més de 10 milions d'euros. Juntament amb les obres d'art sacre exposades, també conté un apartat on es troben unes fotografies plastificades de les obres del Museu de Lleida, però no hi són les fotografies de les obres robades en el seu dia, tot i que estan perfectament catalogades.
Malgrat la pressió que s'ha fet, els feligresos de les parròquies de la Franja, que són els propietaris legítims, pràcticament no han obert la boca, perquè en el fons mai han estat d'acord amb aquest trasllat. Per a ells, les peces en discòrdia resten molt allunyades. Aquesta gent considera la ciutat de Lleida com la seva capital natural en tots els aspectes. Per més que se'ls obligui, mai aniran a Barbastre. Les autoritats franquistes, que en aquests aspectes eren més llestes, ho sabien perfectament. Per aquesta raó, a mitjans de la dècada dels anys seixanta van intentar segregar de Catalunya les terres de Lleida i annexionar-les a l'Aragó. Davant el clam que es produí, ràpidament van fer marxa enrere.
La diòcesi de Barbastre ha ampliat molt el seu territori i, al mateix temps, també ha adquirit un gran patrimoni cultural que té l'obligació de preservar. Aquest territori té una cultura i una llengua pròpies molt riques, completament diferents a la llengua i cultura de la metròpoli. El govern d'Aragó, a poc a poc, ho ha anat comprenent, però l'Església aragonesa, no. I és que de cap manera pot malbaratar aquesta riquesa com ho ha estat fent fins al moment actual. Això va en contra de la seva pròpia doctrina i si els bisbes aragonesos continuen per aquest camí, algú els haurà de demanar responsabilitats. Si no ho fan pel convenciment de la raó, el Vaticà i els organismes supranacionals haurien d'actuar i obligar-los a preservar aquest patrimoni que ja té més de mil anys.
