Franz Kafka ‘for president’
El 1968 els enfrontaments entre la policia, els negres i els hispans estaven a l’ordre del dia a Chicago, especialment a West Town i Humboldt Park. Els més virulents van esclatar després de l’assassinat de Luther King, el 4 d’abril. Quan semblava que s’anaven esmorteint, els va revifar l’assassinat de Robert Kennedy.
Aquell any hi havia eleccions presidencials i el Partit Demòcrata va triar aquesta ciutat per a la seva convenció. Estimulat per aquest clima, el moviment yippie (Young International Party), creat pels joves radicals com a reacció a la passivitat política dels hippies, va convocar la joventut americana mitjançant la premsa underground a un “festival de vida” el 23 d’agost, en principi per protestar contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, motius que no podien ser més nobles. Davant el perill de nous aldarulls, l’alcalde Richard J. Daley va mobilitzar 20.000 efectius de la policia i la Guàrdia Nacional. De joves n’hi havia uns 10.000. Els xocs i les corredisses entre els uns i els altres eren retransmesos en directe per la televisió a un país expectant. Els yippies van donar un cop propagandístic en presentar-se al cor de la ciutat, el Chicago Civic Center, amb Pigasus, un porquet que volien proclamar candidat a la presidència del país. El cantant folk Phil Ochs el va comprar en una granja i el va batejar Pigasus, jugant amb la figura del cavall alat Pegaso de la mitologia grega i la paraula anglesa pig (porc). En la seva plataforma electoral exigien que qualsevol persona del món pogués votar-lo, ja que les repercussions de les eleccions nord-americanes eren mundials. Hi afegien que mentre que els dos partits principals triaven candidats que en arribar a presidents devoraven el poble, els yippies en proposaven un que podia alimentar-lo.
Els seus partidaris van rebre Pigasus amb crits de “Pork power” i “Vote pig”. Quan tot just van acabar de llegir la primera frase del seu discurs d’acceptació, que deia “Jo, Pigasus, per la present anuncio la meva candidatura per a la presidència dels Estats Units”, el porquet i els organitzadors de l’acte van ser arrestats. Davant de les càmeres de televisió i els fotògrafs dels principals diaris i agències, esclar, perquè els demagogs amb recursos sempre tenen bona premsa i cauen molt simpàtics quan, predicant un altruisme diletant, ens donen la torna del seu narcisisme delectant.
Va ser un moment gloriós per al moviment yippie. Impulsat per la premsa, Pigasus es va convertir en un símbol arreu del país amb la imatge d’un porquet amb ales que encara continua simbòlicament viu. Respecte a l’innocent animal de carn i ossos, es va escampar el rumor que se l’havien cruspit els policies que el van detenir.
Pel que fa al final de la història, diguem que el guanyador de les eleccions va ser el candidat republicà Richard M. Nixon. Pigasus, en lloc de ser cruspit al caliu per uns policies sense escrúpols morals, va ser lliurat pels agents a una societat protectora d’animals –on va rebre un tracte digne de la seva condició porcina– i els fundadors del moviment yippie han tingut un futur desigual. Hi ha qui es va suïcidar en adonar-se que no podia guanyar la partida a la realitat (Abbie Hoffman), qui es va passar a les files del moviment yuppie i va arribar a ser accionista d’Apple (Jerry Rubin) i qui viu com a okupa de la seva memòria (Paul Krassner). Res de nou, tret d’una gran cançó, Chicago, de Graham Nash.
La democràcia, per la seva naturalesa, no pot blindar-se ni contra la demagògia ni contra la desesperació dels que, cansats d’esperar solucions fàcils per als problemes complexos, surten al carrer a reclamar “Kafka for president”, però precisament per això tenim el deure de defensar la serietat dels procediments democràtics. Escric això tot recordant l’excentricitat d’alguns candidats que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ens asseguraven que davant la indocilitat de la realitat calia optar per un Wonderland friqui. Cap d’ells estava a l’altura del seu arquetip, Pigasus.
