Dades dels mòbils per millorar les polítiques públiques

D'entrada les companyies telefòniques no tenen la informació en un format útil per fer l’estadística

FREDERIC UDINA
FREDERIC UDINA Professor d’estadística a la UPF i ex-director de l’Idescat

On fan falta més carreteres? Quines línies de tren o de bus cal ampliar o on se n’han de crear de noves? Com podem facilitar que en lloc d'anar en cotxe els ciutadans tinguin opcions còmodes i ràpides per anar a treballar?

Per respondre a aquestes preguntes cal tenir informació de quantes persones van de tal poble a aquell barri de la gran ciutat, com ho fan i si tenen alternatives pràctiques per deixar el cotxe. Calen dades de mobilitat i aquestes dades són molt difícils d’obtenir. Els viatges amb transport públic es poden millor o pitjor comptar, però els que es fan amb transport privat o mixt són molt més difícils de conèixer.

Tradicionalment els instituts d’estadística o els organismes responsables del transport les obtenien a través d’enquestes: entrevistant els ciutadans. Això és molt costós en temps i en diners. Per poder estimar el moviment de persones entre, per exemple, l’Hospitalet i Sabadell caldria que l’enquesta demanés la informació a molts centenars d’hospitalencs i sabadellencs, i ara multipliquem això per totes les ciutats, pobles i comarques del país. Això costaria molts diners, recollir dades costa molts diners, sobretot si es fa bé, però disposar d’aquesta informació és molt important.

Des de fa uns anys, instituts d’estadística avançats, com l’holandès o el britànic per posar-ne dos exemples, han demanat a les operadores –o, en altres casos, les han obligat legalment– que cedeixin dades de mobilitat dels telèfons per poder fer estimacions fiables que responguin a les preguntes que ens plantejàvem al començament. És una manera fantàstica de tenir informació molt precisa que seria impossible d’obtenir amb enquestes. Caldria una mostra gegantina i molestar un munt de gent per demanar-los sobre la seva mobilitat: molts diners i un procés estadístic molt llarg en el temps.

Però les telecos, les companyies telefòniques (que, per cert, elles sí que tenen tota, absolutament tota la informació sobre els nostres moviments), no tenen la informació adequadament codificada i agregada perquè sigui útil per fer l’estadística de mobilitat. Cal que agrupin milions i milions de dades per dir quants moviments i de quina mena s’han produït entre dos llocs (de fet entre dues cel·les de la quadrícula en què s’ha dividit el territori). I aquest procés és costós: es pot establir un conveni o fins i tot obligar les telecos a cedir la informació pel bé públic, però no a pagar els costos addicionals que això representa. No es pot dir, per tant, en aquest cas, tal com s'ha sostingut, que s’estigui pagant per les dades o que les telefòniques estiguin venent les dades dels clients (això ho fan, però per altres vies comercials, i seria tema d’un altre article).

Naturalment les dades han de ser agregades de manera que no es puguin reidentificar trajectòries individuals ni les persones a qui corresponguin. Aquí sí que puc coincidir amb les opinions que s’han expressat demanant més aclariments a l’INE de com assegura l’anonimat de la informació que s’utilitzarà.

Però no oblidem que el que és important és que aquesta informació es produeixi i, sobretot, que després s’utilitzi per planificar i avaluar les polítiques públiques de transport, de serveis públics o altres de relacionades. I, per tant, és també important que els instituts d’estadística tinguin recursos per produir aquesta informació pel bé públic comú.

Més continguts de