Olot o l'abast de la nostra fragilitat
La violència i la mort són una notícia d'impacte. El tràgic fet d'ahir al matí a Olot, sumat a la informació que genera el geriàtric de la ciutat, fa que la Garrotxa sigui actualitat més enllà dels seus paisatges pictòrics i la seva excel·lent gastronomia.
Sobre la marxa, cal lligar bé el reguitzell de dades al voltant de la mort de ciutadans que viuen o treballen plegats amb l'opinió il·lustrada que dóna llum a fets tan esfereïdors.
La violència -i com més propera, més- gela la sang i escalfa el cap. Dispara la imaginació amb tota mena d'imatges i idees. Produeix un efecte badoc mental que, si no en tenim cura, pot portar a respostes d'allò mes agosarades o a inhibicions pusil·lànimes i tristes. De totes maneres, l'important és que, per a bé o per a mal, la intenció agressiva, el maltractament, la violència, alimenten la condició humana.
I es aquí on pot arrencar un comentari contemporani sobre el maltractament i la violència: el que va passar ahir a Olot no deixa de formar part de les reaccions humanes davant els revessos de la vida. És una resposta que no té per què ser necessàriament boja o dement, però sí plena de ràbia, odi i coratge, de soledats i desoris.
L'anunci que fa circular aquests dies nadalencs una institució social -"estimar i treballar fa persones sanes"- és una bella idea del vell Freud que prega per la seva posada al dia. Ell sabia dels malestars a la cultura, del dany al voltant de les grans idees que regula, permet o prohibeix la societat.
El malestar de l'era tecnocientífica és nou. La civilització recent estrenada es fa en l'amolliment de lligams i la minva de la seguretat social i laboral. I la prohibició s'ha capgirat, ara es tracta d'una societat regulada per l'impuls a la felicitat i al consum. Però, curiosament, descobrim que les debilitats i les febleses humanes segueixen aflorant una vegada ha estat vençuda la societat de les repressions.
L'home lliure d'ara sembla més feble i més poruc quan les coses van mal dades. Es torna estrany quan veiem l'abast de la seva fragilitat. Pot ser que la memòria històrica ens falli, la nostàlgia de temps passats o la noblesa de l'ahir ens pot fer males passades. Però el sentiment no enganya, la societat hiperactiva no dóna gaire tranquil·litat. La serenor és un sentiment més aviat escàs.
No és fàcil escapar-se de la metàfora que el sociòleg Zygmunt Bauman dóna a l'època: tot és líquid. Però, sobre la marxa, anem una mica més lluny. Com podem explicar-nos els maltractaments i la violència, més enllà de la consternació? Mentre la cosa va, cap problema. Fins i tot relaxem la moral i els costums. Però quan les coses es torcen, la frustració sorprèn, tant per la intensitat del dany emotiu com per la reacció pertorbada. Tendim a pensar que el dolor, el mal, ve de fora. I ens sentim innocents, tractats com un drap brut o un pallasso.
La resposta al dany, al dolor, es descarrega contra la vitalitat de l'altre. L'altre és culpable del nostre desori. Quants dels fets quotidians com l'agressivitat a les relacions entre sexes, el maltractament a la vida domèstica i familiar, la violència a la comunitat, tenen aquest marc de referència? Si l'altre, portat per la seva llibertat o per la dinàmica de la vida hipermoderna, es mou fora del marc prefixat de les relacions, la seva bellugadissa pot produir un terrabastall. La incertesa, l'angoixa i el dany prenen l'escena. No oblidem que la botiga del farmacèutic global ven, sense descans, coses per al dolor, per a l'angoixa i per a l'humor de la ment. També per a la vitalitat del cos.
La societat accelerada produeix molta marxa però també molt dolor als qui no estan tota l'estona en dansa. Què pot fer el que veu com l'altre, els altres, no paren de moure's i viure? Cal fer que parin. No tot pot saltar pels aires. Si la cosa no minva, cal desvitalitzar i fer quelcom per a la solidesa de les relacions i del món. Si no, la vida mareja i corre perill de tornar-se massa fluïda. I un pot perdre el cap.
A l'extrem de tot plegat, una vegada s'ha fet per imaginar l'altre quiet o se l'ha avisat del risc que es corre amb la injúria o l'amenaça, aquell que se sent perdut no veu més sortida que l'agressió, el maltractament i, a l'extrem, la mort.
No sé fins a quin punt el Pere i les seves extravagants rondes del capvespre, vestit de xèrif, amb pistola i estrella de mentida, entrarien en un cas així, aquest cas que proposo al lector. Si més no el pot fer més proper a tots plegats. Els seus problemes econòmics i libidinals podrien ser nostres. Els seus maldecaps perquè tot trontolla són del món mundial, com diuen el infants, per no deixar a ningú fora d'un marc que, paradoxalment, de vegades és molt estret, d'altres massa ample. I d eixem per a un altre dia la caritat del cuidador del geriàtric. La seva caritat angelical mereix una altra pensada.
