Gener

Com que figura que tot s’ha normalitzat i ja tenim president i ja tenim govern i aviat començaran a fer la seva feina, els poetes quedem per fi alliberats d’haver-nos d’ocupar dels neguits del país, dels sotracs dels pactes, dels empats increïbles, dels insults i de les batzegades, de les insídies ponentines i les seves habituals humiliacions, i podem per fi tornar a la nostra feineta humil, parlar del temps i les seves meravelles, parlar del món i de la ment, parlar del desig i de la felicitat, que només n’hi ha una. I no pas aquest munt d’espurnes que ara tothom es desitja tothora i en tota circumstància, calcant l’expressió castellana.

I parlar del temps em porta a parlar del gener, el mes dedicat al déu Janus. M’agrada el gener, potser perquè hi vaig néixer. M’agrada la fred que hi sol fer, una fred neta sota un cel encara més net. M’agrada recordar quan, adolescent, des del pati del col·legi, girat cap al nord, veia, darrere del cercle blavís de les Guilleries, la magnífica massa blanca pirinenca, i, darrere el Mont i el Bassegoda i Rocacorba, la del Canigó, que es retallava sobre el cel rossellonès. Eren dies feliços. La vida caminava lenta com era lent el pas de l’hivern a la primavera. Però el gener ja ens en donava un tast, sobretot en la bonança anticiclònica de les minves, amb les mimoses que començaven a apuntar els seus primers grocs polsosos. Les de Girona anaven molt retardades, que hi fa més fred, però les de la costa, les de marina, que deia la meva àvia, venien més aviat, com vindrien, després, els primers pèsols i les primeres faves, abans que no arribessin les nostres, les de Sant Daniel i les de les hortes del Güell... M’agrada recordar tot això, aquella pau, aquell ritme pausat. Aquella transparència. Ara em sembla tot força més tèrbol. Segurament són els meus ulls que, amb els anys, s’han anat enterbolint amb l’ombra d’unes cataractes emocionals pròpies de l’edat i del cansament de l’experiència. Cansat de cos i de cap i de cor miro d’oblidar les circumstàncies que ens tenallen i embadalir-me, vora mar, amb les primeres mimoses florides, que ja n’hi ha, i amb una bona dotzena d’oriços, plens, carnosos, tots sexualitat i promesa de vida. Quina conjunció mental feliç la dels oriços i les mimoses. La de l’olor de les mimoses i el sabor dels oriços. La del groc de cadmi clar de les mimoses i la dels ataronjats de les gònades dels oriços, guardades dins de la seva capseta punxent, negra i ferruginosa. El mar, d’un blau intens, metàl·lic, ha baixat considerablement de nivell, també com cansat. Però viu. Amb onades emperesides que s’allargassen sobre la platja, cadascuna amb un final de blonda que acaba absorbida per la sorra. I una mica terra endins, la tofa de les alzines, crespada, i les branques d’acer dels pollancres que fan un teixit esclarissat per filtrar els raigs del sol. Aquest és el meu paisatge de gener. I, si pot ser, una mica de fred i un foc encès a prop per arrecerar-s’hi. Vaig néixer en aquest paisatge farà gairebé tres quarts de segle. Potser per això m’agrada tant, potser per això m’agraden tant les mimoses, potser per això m’agraden tant els oriços. De fet, les nostres preferències acostumen a ser ben poc intel·lectuals. Sempre hi ha alguna raó que té més a veure amb els records, amb la pell tendra de la infantesa, amb el desig adolescent mitificat. Som animals sentimentals.

Ja ho veuen, he aprofitat aquesta pausa en què viu la política del país per parlar del temps. Parlar del temps, aquesta magnífica excusa dels anglesos per poder prendre’s el te amb una certa tranquil·litat, sense les sotragades de la religió i de la política. Parlar del temps, escriure el temps, deixar que el temps s’escrigui a si mateix.

I així, encara que siguem en una pausa, encara que m’estimi més parlar del temps meteorològic, no em puc estar d’escriure que, l’altre dia, durant l’acte de possessió del president Puigdemont, vaig pensar en Mas com a aquell Moisès del poema de Carner Dedicació : “¡Oh Moisès, qui sabrà dir / la gran virtut del teu destí, / oh seny ardent, oh força tesa / fins a morir- / sens cobrament de la promesa / per a no veure-la marcir / en nit planyent o foll camí!” Que el camí serà foll, no en tinc cap dubte. I potser també ens espera una altra nit planyent. Però la roda del temps va girant i Mas ja no conduirà ningú cap a la terra promesa. I també vaig pensar en el Gran Absent: Jordi Pujol. El Temps, la Història, s’escriu, a vegades, de forma totalment imprevista.