Genocidis i judicialització del passat
El procés instruït a Baltasar Garzón per perseguir els crims del franquisme ha posat damunt la taula el caràcter genocida d'aquesta dictadura, ja que -segons el magistrat- els seus crims no prescriuen i cal jutjar-los: " Es una obligación que imponen al Estado los convenios contra la tortura, la prevención del genocidio o el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, entre otros ". No obstant això, la qüestió pot ser més complexa: per exemple, segons Paul Preston, la mateixa Guerra Civil ja hauria estat un "Holocaust espanyol" per les nombroses víctimes que causaren ambdós bàndols, tot i subratllar el caràcter institucionalitzat de la violència dels sollevats ( L'Holocaust espanyol , 2011). Si tipificar un genocidi pot ser difícil, fer complir la legislació europea que persegueix la seva "apologia pública, negació o la trivialització flagrant" aprovada el 2008 també ho és. L'historiador Timothy Garton Ash n'ha emfasitzat els punts febles: "¿Qui decidirà quins esdeveniments històrics constitueixen genocidi, crims contra la humanitat o crims de guerra, i què és «trivialitzar-los de manera flagrant»?"
Ara aquesta dificultat ha sorgit a França, on un projecte de llei vol castigar amb un any de presó i multes de 45.000 euros els que qüestionin o minimitzin els genocidis reconeguts per la seva legislació (l'infligit pel nazisme als jueus i el dels turcs als armenis comès el 1915). La iniciativa l'han blocada sengles recursos de 77 senadors i 65 diputats, i existeix inquietud per una possible minva de llibertats (el 1995 fou condemnat l'historiador Bernard Lewis per argumentar que la mort dels armenis no es podia considerar genocidi). La proposta ha despertat les ires de Turquia, i el seu primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, l'ha titllada de "racista". En aquest país, a més, pot ser perseguit qui afirmi que el genocidi armeni va existir, com l'escriptor Orhan Pamuk, processat el 2004 per afirmar: "A Turquia van matar un milió d'armenis i 30.000 kurds. Ningú en parla i a mi m'odien per fer- ho".
Itàlia també conegué una controvèrsia en aquest àmbit quan el 2006 una llei volgué castigar la negació del genocidi jueu. Aleshores 200 historiadors s'hi oposaren amb un manifest i adduïren tres raons: impedir que els negacionistes esdevinguessin "paladins de la llibertat d'expressió"; evitar "establir una veritat d'estat [...] que amenaça de deslegitimar la mateixa veritat històrica", i accentuar "la idea [...] de la unicitat de l'Holocaust [...] com a esdeveniment [...] no comparable amb cap altre fet històric".
A Espanya el 2007 es va declarar inconstitucional el delicte de negar i qüestionar genocidis de l'article 607 del Codi Penal. Això evita els problemes assenyalats pels historiadors italians en afrontar les visions apologètiques del règim de Franco. Per exemple, Pío Moa el defensa " desde los valores de la democracia liberal ", i afirma: " Reconcilió a la población [...] y dejó el país más próspero [...] en siglos. Ello permitió la democracia " ( Libertad digital , 6/IX/2011). ¿L'hauríem de jutjar per aquesta valoració en un procés en què intervinguessin acadèmics per demostrar el contrari? Si ho féssim, tindríem feina perquè la casuística seria àmplia: si Josep Benet denuncià un intent de genocidi cultural del català (Catalunya sota el règim franquista , 1973), un col·lectiu d'exfranquistes el qüestionà a Cataluña con Franco (1985) i afirmà que existí una relativa normalitat cultural ("el gobierno [...] no mantenía bajo una losa a las actividades literarias catalanas "). ¿Una definició judicial de la repressió dictatorial acabaria amb lloes com aquestes? Possiblement no, i n'encunyaria una visió canònica i estàtica que, en defugir matisos o reinterpretacions, dificultaria la posterior recerca històrica.
En aquest sentit, la millor defensa d'eventuals tergiversacions del passat és la pedagogia, com remarcà l'historiador francès Pierre Vidal-Naquet (els pares del qual moriren a Auschwitz el 1944). Aquest historiador s'esforçà a mostrar la penúria i feblesa argumental dels negacionistes a Un Eichmann de papier (1980). Conclogué aquest assaig assenyalant que calia conviure amb ells, atès que "qualsevol altra actitud suposaria que imposem la veritat històrica com a veritat legal, fet que constitueix una actitud perillosa i susceptible d'altres camps d'aplicació". I és que judicialitzar el passat pot limitar tant la llibertat d'expressió com la d'investigació.
