ARRAN D'ARRELS

Geometria

Tornem a ser en un aeroport. Agafem un avió després d’haver passat per un viatge amb bus i previ a un trajecte amb furgoneta. En molts dies de tedi quilometrístic m'imagino que som una banda de rock and roll en plena gira i així, exceptuant l’apartat de les bronques i borratxeres nocturnes, confereixo una mica més de glamur a aquest transportar-se que no té fi. 

Hem coincidit amb altres equips desplaçant-se: femenins d’handbol, masculins de futbol sala, etc. Alguns al control de seguretat, uns altres en una cafeteria, i hem acabat tots lliscant per les cintes transportadores cap a la porta d’embarcament. Cap de setmana, ergo partit. Competició, ergo sum.

Tots juntets amb el xandall corporatiu com a segona pell, abrics i maletes amb l’escut, avançant en fila. Com un exèrcit o, millor dit, com un comando.

El hábito hace al monje i m’ho crec. I és curiós perquè us asseguro que de les deu jugadores que som podria omplir un full d’Excel etern de la diversitat d’edats, nacionalitats, idiomes, expectatives, passats, trajectòries, anhels, lesions, rols i valors que formen el grup. Però no hi ha res que un bon uniforme no pugui conjuntar.

L’altre dia vaig poder gaudir de tres dies lliures. Tres dies! A aquestes altures de la temporada és equivalent a un mes de vacances, o que et toqui la Grossa de Nadal. Tres dies d’or amb les seves corresponents postes de sol (i em pregunto, ¿per què no vivim sempre com si estiguéssim de vacances?). I un capvespre asseguda a l’espigó de la platja de Palamós vaig tenir la sort de presenciar la naturalesa en estat pur. Un vol d’estornells magnífic. Un ballet aeri que ni El trencanous de Txaikovski. Un fotimer d’ocells dibuixant figures al cel. Tots a la vegada, gronxant-se ara a la dreta, ara a l’esquerra, amunt i avall, fent contrapicats o vols rasants entre els edificis. Un bloc compacte d’aviadors seguint una força interna. El grup es dividia a vegades, alguns subgrups descansaven a les antenes dels edificis de primera línia de mar, alguns quedaven escampats després de l’últim revolt inesperat, però sempre hi havia el moment de retorn al nucli, a la formació del dibuix original. I jo meravellant-me pel sentiment de pertinença. El dels ocells i el meu.

L’aeroport és un formigueig constant. El miro des del cel com si jo fos un dron. Hi ha un bullici permanent allà baix (sempre em demano on coi va tot el món). Tot en moviment, menys els avions, aquests ocells de ferro adormits que esperen pacients engolir el màxim nombre de passatgers possible. I distingeixo els estols dels equips que tracen les seves figures geomètriques allà a terra. Dins i fora de la pista, com si un fil invisible ens unís, obeïm una llei suprema de la naturalesa.

Més continguts de