Giddens, Gaddafi i Tor

Quasi sempre un acaba escrivint contra alguna cosa. Us aviso: aquest n'és un cas clar. Des de fa més de 4 anys guardo un article d'Anthony Giddens publicat a El País el mes de setembre del 2006. Tan gran va ser i continua sent la meva perplexitat i emprenyament quan el vaig llegir. De què es tracta?

Giddens és el perpetrador intel·lectual d'una idea -per dir-ne alguna cosa- que se'n va dir tercera via i pretenia superar el socialisme democràtic en el laborisme anglès. La idea era molt original, pretenia demostrar que el nou socialisme havia de ser igual al que feia Margaret Thatcher. Calia que l'esquerra es rendís per conquerir el poder. El que no ens va explicar aital pensador és de què li serveix a l'esquerra governar si ho fa com la dreta? El resultat ha estat el desmantellament de tot el pensament progressista a Anglaterra i la liquidació del partit laborista, que ha perdut centenars de milers de militants i la majoria de votants. Tot plegat s'ha acabat amb Toni Blair portant a la guerra de l'Iraq el seu país per sortir per la porta de darrere, això sí, fent-se multimilionari i convertint-se al fonamentalisme catòlic.

Giddens té la barra de donar lliçons en tota mena de temes. El més delirant va ser la seva visita a Muammar al-Gaddafi, ja que sembla que ell veia "elements en comú" amb el nou laborisme! A més, Giddens ens explica que a Gaddafi "li agrada el terme tercera via , perquè la seva filosofia política personal, desenvolupada a finals dels anys setanta, era una versió d'aquesta idea". Per posar-se a tremolar. Segons Giddens, el Llibre verd, que és com el catecisme del règim dictatorial islamista libi, esta fonamentat en una "teoria de la democràcia directa". Sensacional, una brutal dictadura fonamentada en la democràcia directa! Això és com dir que la democràcia orgànica era un intent de fomentar la participació política dels espanyols!

"Quan vaig deixar la tenda de Gaddafi per tornar a Trípoli, em vaig sentir optimista i animat, [...] em va impressionar el nivell i la constància reformista". Quina clarividència d'aquest il·lustre acadèmic!

Cal dir que el fill de Gaddafi, Saïf, va estudiar a la London School of Economics, centre universitari d'on va ser director Giddens, casualment. Saïf al-Gaddafi es va doctorar copiant la tesi doctoral, això sí, fent una donació d'un milió i mig de lliures esterlines.

No puc entendre, per més que m'hi esforço, que persones amb més de dues neurones puguin haver fet mai cas d'aquest individu i de les seves idees. Tothom sabia que Gaddafi era el cap d'un regim despòtic i sanguinari responsable de milers de morts, especialment del poble libi, això sí, un règim amb polítiques aprovades pel Fons Monetari Internacional. I tothom sabia que el llibre La tercera via era una estafa.

A qualsevol intel·lectual que li passés això se n'aniria a fer companyia a Xavier Sala i Martín -amagat des que s'han vist els resultats de propugnar la desregulació de l'activitat financera- en una comunitat neorural de Tor per passar la resta de la vida desapercebut. Més llusc impossible.

Ara bé, tampoc puc entendre que aquests dies tota la comunitat internacional s'estigui amb el braços creuats, sense fer res, sense dir res, mentre Gaddafi, convenientment armat pels països occidentals, està massacrant la seva pròpia població. Està a punt d'entrar a Bengasi. Per què no es reconeix com a interlocutora l'oposició líbia? Quan d'aquí uns quants anys sorgeixi una oposició fonamentalista i algú es plantegi si fer o no fer eleccions democràtiques, convindrà recordar la infàmia que s'està cometent avui. Deixem l'oposició sola davant d'avions, tancs i armes de tota mena.

Quan algú es pregunta per què a Catalunya tradicionalment hi ha hagut tan poca confiança amb els governs dels EUA, poca gent vol recordar que si els aliats haguessin desembarcat a les platges de Salou i haguessin empresonat i afusellat Franco, tots hauríem estat proatlantistes radicals. Els opositors libis deuen pensar que al món occidental els interessa més el gas i el petroli que la declaració dels drets humans universals. Amb raó.