Canviar la Model, canviar de model
Ja fa unes quantes setmanes vaig escriure un article sobre el tancament de la presó Model i el que al meu entendre significava; una mesura tan necessària com ajornada múltiples vegades. La Model va ser precisament un model del que no ha de ser una presó. Lamento la interpretació que algunes persones van fer de les meves paraules, que en cap cas pretenien qüestionar la feina que fan els funcionaris. En el meu escrit exposava essencialment la idea d’un símbol històric d’una època passada i que encara en el present arrossega aquest pes.
Ara que ja s’ha anunciat que es tanca, i aquest cop sembla que definitivament, no cal dir que això afectarà els presos i els seus familiars, funcionaris, cossos de seguretat, advocats... Tot plegat suposarà un autèntic repte d’adaptació que no sempre serà fàcil. En algun moment hi ha qui trobarà a faltar la institució, que, juntament amb la seva història més dura i obscura, també ha significat un repte de supervivència i solidaritat, de lluita contra l’adversitat i d’exercici de determinades responsabilitats en unes condicions molt adverses; aquesta és l’altra cara de la Model. Però això no pot qüestionar la decisió que s’ha pres de tancar-la, fet que és sens dubte un acte de valentia i de compromís que es feia tan imprescindible com necessari.
Però qui sap si en aquest món canviant per vigilar algú ja no farà falta aïllar-lo i tancar-lo físicament, sinó que hi haurà la possibilitat de controlar-lo fàcilment a través de determinats mitjans telemàtics que ens podran informar amb tota precisió dels moviments, horaris i desplaçaments de la persona en qüestió. La digitalització de les nostres vides i aquests robots sorprenents que sembla que ho saben fer tot, molt probablement també substituiran les velles nocions de privació de la llibertat. Però no hem d’oblidar que les màquines no ho podran fer tot i per descomptat no tan sols no substituiran el tracte humà, sinó que serà més necessari que mai.
I la presó tal com la coneixem avui amb tota probabilitat continuarà reservada a aquells individus altament perillosos, la llibertat dels quals signifiqui també un perill per a la societat. Persones, d’altra banda, que en la majoria dels casos pateixen greus trastorns de personalitat, per la qual cosa no es fa difícil d’imaginar que les presons tendiran a convertir-se en institucions per a la salut mental especialitzades en el tractament de persones que han comès un delicte.
¿I què passarà amb el delicte i la pena, amb la finalitat de càstig i resocialització que durant més d’un segle s’ha associat a la pena privativa de llibertat, i que és com queda recollida en la majoria de les Constitucions dels països democràtics?
D’entrada, molts delictes canviaran, ja ho estan fent. Infraccions com per exemple molts delictes contra la propietat, la pornografia infantil, l’assetjament sexual, el frau, la corrupció, la protecció de la intimitat, l’extorsió, etc., ja es cometen a través d’internet; és el que coneixem com a cibercrim. De manera que el dret penal també es deslocalitza, ja que els seus autors poden delinquir des de qualsevol lloc del món.
I no tan sols canvien els delictes, sinó que també ho fan el càstig i la funció resocialitzadora. La possibilitat apuntada de controlar una persona fora de les parets de la presó ja és un fet, crec que només és qüestió de temps que se’n generalitzi la pràctica. Limitar els moviments d’una persona, prohibir-li de sortir a determinades hores o d’acudir a determinats llocs, així com restringir-li la possibilitat de relacionar-se amb certes persones, ja respon a la funció de càstig, de control. Però què passa amb l’altra finalitat, la d’intentar rehabilitar el delinqüent?
Crec que la resocialització com està concebuda tendirà -si no tota, en part- a ser substituïda pel concepte de reparació o restauració, bé de manera directa o simbòlica. Les persones condemnades per determinats delictes i a les quals es pugui restringir la llibertat amb control telemàtic també tindran l’obligació de reparar el dany causat i contribuir a millorar la societat mitjançant el seu treball. Alguna cosa com la pena ja existent de treballs en benefici de la comunitat però molt més personalitzada, amb visió restaurativa i més durada.
Per posar algun exemple més pràctic, algú condemnat per un delicte contra la propietat, o un delicte no gaire greu o fins i tot algun cas de corrupció: amb aquest nou concepte s’haurien de tornar, en primer lloc, tots els diners sostrets o defraudats, la persona estaria subjecta a control telemàtic amb totes les restriccions que el jutge acordés i, a més, hauria de dedicar-se durant un llarg període de temps establert per la condemna a prestar els seus serveis a la comunitat i, sempre que sigui possible, en aquells àmbits relacionats amb el delicte comès (educació, salut, pobresa, medi ambient, lleure, esports, etc.). Els asseguro que, plantejat d’aquesta manera, algú preferiria una condemna de presó...
Potser hi haurà qui trobarà una quimera aquest plantejament, o qui defensarà que el càstig ha de ser més dur; o potser jo m’equivoco del tot i amb l’arribada de més Trumps es construiran més presons, incloent-ne també d’immigrants. Però reparar el dany causat directament o simbòlicament, des del difícil i complex perdó, significa una oportunitat per capgirar allò que en les relacions humanes ja semblava malmès.
