11/09/2015

Gordon Brown i Felipe González (encara)

2 min

Els articles d’opinió, amb comptades excepcions i malgrat l’existència de les hemeroteques online, tenen una vida molt efímera. La periodicitat dels diaris així ho determina. I com que a vegades els articles són peces brillants que aporten molta llum sobre coses que ens afecten cada dia, aquesta vida efímera dels articles és una petita desgràcia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

D’acord, potser exagero per deformació professional. I d’acord, ni tan sols tinc raó: els articles no s’obliden del tot, no es perden, sinó que contribueixen, com onades més petites o més grans, a crear les marees que són els estats d’opinió; i les marees, com sabem, són capaces d’esbotzar qualsevol porta. Però resulta emprenyador veure que un article excel·lent senzillament ha quedat enrere, i que, un temps després de la seva publicació, les impostures que va despullar en el seu moment surten a passejar-se, un altre cop enganyoses i disfressades. Caldria, doncs, que a vegades recuperéssim articles antics que, paradoxalment, aporten una millor comprensió del present que determinades opinions emeses des de pedestals intel·lectuals i/o morals que en realitat estan fets de llauna.

I vet aquí un exemple. Els últims quinze dies, amb el seu article a El País i amb l’entrevista a La Vanguardia -inclosa la polèmica absurda-, Felipe González ha intentat vendre la imatge d’una posició intermèdia, dialogant, intel·ligent, insistent en l’oferta de diàleg. El sobiranisme no s’ho ha empassat, però no s’ha de perdre de vista que González continua sent influent: fins i tot dins del mateix sobiranisme hi ha partidaris del sí-no als quals el seu discurs no els és indiferent.

Doncs bé, res hauria desmentit tant la faramalla verbal de Felipe González com la relectura de l’article que Gordon Brown va publicar al New York Times fa just un any, el 7 de setembre del 2014 (l’ARA el reproduïa poc després), per convèncer els escocesos de quedar-se al Regne Unit. Enric Juliana ja va plantejar fa uns dies la diferència de tarannà dels dos ex primers ministres davant dels independentismes català i escocès, però en aquell moment només es parlava de la referència de González al nazisme i al feixisme. I el problema va molt més enllà.

“Som quatre nacions dintre d’un estat” (ja s’entén que no són extractes de “ A los catalanes ”, oi? Són de “Per què Escòcia hauria de quedar-se a la Gran Bretanya”, esclar). “La Gran Bretanya té unes institucions […] que, pel que sembla, no són capaces de generar prou orgull entre els escocesos per promoure un vot decisiu pel no”. “Londres haurà de demostrar que la unió és la millor plataforma perquè els escocesos mantinguin una relació fructífera amb la resta del món”.

Després de rellegir Brown, ni el votant més unionista deixaria de reconèixer que alguna cosa hi ha en l’un que no acaba de ser igual en l’altre. I el sobiranisme, per la seva banda, no hauria donat tanta importància a l’article de González, ni a la seva no-disculpa posterior, etcètera, perquè tot plegat no li hauria semblat res més que una mena de dansa de màscares, histriònica i prescindible, al voltant d’un tabú -el nacional- que ja sabíem que era innombrable.

stats