El Govern, més enllà dels llaços

El sobiranisme ha d'entendre que als presos i als exiliats se'ls ajuda més anant a l'atac que arraulint-se en el dol

ARGÚCIA. La batalleta dels llaços grocs no té a veure ni amb la independència ni amb els presos. És una argúcia d’Albert Rivera per ocupar minuts de televisió amiga i portades de premsa servil just quan l’actualitat estava a punt d’arraconar-lo per la irrupció d’un bipartidisme rejovenit. A Rivera li importen un rave els presos i els llaços; el que vol és pressionar Pedro Sánchez, robar protagonisme a Casado i obtenir aplaudiments fàcils d’una part de l’Espanya fosca. Segons sembla, en veure que el seu tren passava de llarg, la desesperació ha fet que Rivera es passi de frenada, i ara els mateixos que el van finançar i encimbellar observen preocupats com darrere del seu populisme de via estreta no hi ha rastre del “Podem de dretes” que reclamava l’Oliu del Banc Sabadell, sinó franquisme reciclat i una estratègia incendiària a Catalunya. De Rivera, que només pensa en la Moncloa, es podria esperar; però Inés Arrimadas representa, o representava, molts vots catalans, i la seva agressivitat caricaturesca la situa molt lluny d’accedir a posicions de poder polític. A sobre, quan treu gent al carrer se li acobla tota la ultradreta violenta, i després passa el que passa.

PLANY. Davant de la campanya contra els llaços grocs, basada en la mentida sistemàtica i protegida per l’equidistància irresponsable de massa demòcrates, el sobiranisme de carrer reacciona, normalment, amb estupor i planys. Els posallaços es fan creus que, malgrat el seu activisme silent i pacífic, els mitjans unionistes de Madrid i Barcelona no només els girin l’esquena sinó que gosin capgirar el relat presentant-se com a víctimes dels “molestos” llaços i, per tant, es qüestioni el dret a recordar silenciosament els dirigents que porten gairebé un any en presó preventiva. És comprensible la seva indignació, però l’estratègia purament defensiva ens priva de prendre la iniciativa política. El sobiranisme, que tornarà a mesurar la seva força el dia 11, ha de fer un pas endavant i entendre que als presos i als exiliats se’ls ajuda més anant a l’atac que arraulint-se en el dol.

INACCIÓ. Els ciutadans que es compadeixen dels seus líders separats de les famílies tenen dret a sentir-se víctimes. Però el sobiranisme polític no tant. Als partits sobiranistes el victimisme ni els convé ni els escau perquè ja fa nou mesos que van obtenir la majoria absoluta i han perdut molt el temps, deixant en evidència tots els que -com jo mateix- exigíem un govern “efectiu” que recuperés la iniciativa política i governés per a tots els ciutadans. Encara creiem que és compatible governar sense desar les pancartes, complementar la reivindicació amb una acció de govern que prestigiï el sobiranisme i doni aire als seus alcaldes, a un any de les eleccions municipals. En lloc d’això, tenim un Parlament fantasmagòric, on només se senten els xiscles histèrics de Ciutadans i les lletanies planyívoles dels republicans. Quina diferència amb Pedro Sánchez, que, tot i tenir una majoria esquifida i fluctuant, n’ha tingut prou amb quatre fotos i un cadàver (el de Franco) per capgirar les enquestes. Aquí el Govern no diu res que no hagi dit l’ANC mil vegades i no ha estat capaç de presentar a la ciutadania una sola iniciativa, llei, inversió, paquet de mesures, campanya, el que sigui, encara que es tracti d’un pur embolcall, que li permeti agafar el centre del quadrilàter i marcar el debat. Han regalat la possessió de la pilota als escamots que arrenquen llaços. Tant de bo l’inici del curs polític ens permeti canviar aquesta dinàmica.

Més continguts de