Si fos certa la idea que els governants d’un país reflecteixen en tots els casos les mancances, les aptituds i les potencialitats dels seus ciutadans, l’exili seria l’única opció de supervivència per als qui tenim la voluntat de continuar essent mallorquins –és alguna cosa més que una condició administrativa– i, a més, volem que la cultura sigui un element constituent imprescindible per a qualsevol projecte de futur que realment valgui la pena.
La política de devastació de la identitat, l’educació, la llengua i la cultura que ha estat duent a terme el govern del PP, balear i estatal, al llarg dels darrers anys se situa clarament en el terreny del delicte polític, el qual en bona lògica hauria de merèixer una condemna igual d’exemplar que els nombrosíssims casos de corrupció econòmica que s’estan jutjant. Un acte genocida contra la llengua catalana –a les Balears, al País Valencià o a la Franja d’Aragó– té una gravetat tan enorme que cap altre fet delictiu no pot superar-la.
Què pot fer un ciutadà illenc davant uns governants tan hostils? La primera mesura de totes ha de ser no creure que els bàrbars que ens comanden són realment l’expressió del denominador comú de la nostra societat. El seu autoodi i la seva incompetència –la Conselleria d’Educació i Cultura és l’escenari on l’han manifestada de forma més estrident– de cap de les maneres no són, per sort, un reflex representatiu de la mitjana de les actituds i de les aptituds dels ciutadans illencs. Com a mecanisme d’autodefensa, els ciutadans poden recórrer a una segona mesura: observar el dia a dia i anar fent l’inventari de tots aquells fets que demostren que a les Balears hi ha professionals rigorosos, hi ha gestors polítics capaços de ser eficients i arrelats, hi ha casos de potència creativa extraordinària, hi ha entitats civils que amb el voluntarisme com a únic combustible són capaços d’anar fent una bona feina, i també que hi ha ciutadans –molts manco dels que convendria, és cert– que posen una part del seu temps i dels seus recursos al servei de les causes en què creuen.
A manera de píndola antidepressiva, facem un repàs d’algunes d’aquestes manifestacions, totes ben recents, que per la seva qualitat i bondat són interpretables com una moció de censura a les actuacions del batalló que encapçala el depredador JR Bauzá. Comencem per l’Anuari de l’Educació que per onzena vegada ha publicat la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Sota la direcció de Martí March, i com a projecte del grup de recerca de la UIB que ell mateix dirigeix, s’han elaborat els vint-i-quatre treballs que formen el volum. Enfront del doctrinarisme del PP governant, la descripció de la realitat educativa talment com és, amb sèries extenses de dades, tractades amb rigor metodològic, interpretades amb racionalitat, considerant-les el punt de partida que necessàriament ha de ser tengut en compte per a formular qualsevol proposta de millora. Enfront del populisme de receptes simplistes del PP, a l’Anuari s’hi constata la necessitat d’afrontar l’anàlisi de l’educació escolar assumint-ne la complexitat i, com a conseqüència, que cal avalar les estratègies particulars que puguin promoure els diferents centres per adaptar-se als seus entorns sociodemogràfics i als seus alumnes, amb l’objectiu d’aconseguir així una major eficiència. Enfront del dirigisme unilateral i monolític de l’administració educativa –amb el “mando y ordeno” com a únic recurs d’autoritat–, l’Anuari insisteix que el diàleg, el consens i la corresponsabilitat en la presa de les decisions són requisits imprescindibles per a la construcció d’un sistema educatiu eficient i socialment compartit. Si contraposam les decisions i els fets de la Conselleria i els continguts dels onze anuaris fins ara publicats, la pregunta es fa inevitable: com és possible tanta insensatesa governamental si hi ha tants de cartògrafs competents que dibuixen amb precisió i racionalitat el full de ruta que ens convendria? Per sort, a les eminències que ens governen encara no se’ls ha ocorregut promulgar un decret dient als cirurgians com han de fer les operacions.
El passat dimecres els filòlegs Miquel Àngel Pradilla i Joan Melià varen presentar el VII Informe sobre l’estat de la llengua 2013, realitzat per la Xarxa Cruscat. És un altre exemple de treball fet amb el màxim rigor. A partir d’una recollida molt abundant de dades lingüístiques, s’hi expliquen les fortaleses i les precarietats del coneixement i de l’ús del català en el moment present. Aquesta mena de treballs de camp són imprescindibles per a fonamentar les polítiques de planificació lingüística. Per desgràcia, el govern de l’Estat –llei Wert–, i els governs balear, valencià i aragonès del PP no tenen cap intenció de tenir-les en compte a les prospeccions fetes pels especialistes. La seva batalla té uns altres objectius: afeblir, minoritzar i fer prescindible la llengua catalana, reduint-ne la presència i ús tan sols a un registre informal i a un àmbit localista. Per aconseguir els objectius que pretenen, la Brunete del PP no en necessita cap ni un d’estudi sociolingüístic, en té a bastament amb la força bruta. Dos dies després, divendres, a Can Alcover va celebrar-se multitudinàriament l’aparició del volum de la Poesia completa de Blai Bonet. El santanyiner és un dels nostres creadors més genials. Un món vivencial únic exterioritzat mitjançant un discurs sempre explosiu farcit de mots i de conceptes que en cada ocasió sorprenen, pertorben i trasbalsen. Quatre veritables professionals al servei de la difusió de l’immens Blai Bonet: l’editor Josep Cots i els professors Margalida Pons, Nicolau Dols i Gabriel Sampol. La primera, amb un pròleg esplèndid, lluminós, literàriament molt atractiu. Dols i Sampol, uns curadors amb experiència que han sabut afrontar eficaçment el maneig del torrent verbal blaibonetià fent ús de les eines pròpies de l’edició crítica. L’energia creativa del poeta i el rigor dels professionals han culminat en una obra que qualsevol govern decent consideraria un monument civil de primera categoria.
Un darrer cas de bones notícies. Ahir va inaugurar-se al poble de Campanet, a iniciativa del seu ajuntament, una exposició de paisatges de Bernat Morell. Es tracta d’un pintor, mort fa vint-i-cinc anys, que té una presència pública inferior a la que mereixeria per la qualitat de la seva obra. En vida, va exposar dues vegades a Palma i un bon nombre més a diferents llocs de la part forana, sobretot a Inca. Els anys seixanta va ser deixeble de Casimir Tarrassó, al qual va manllevar els seus cromatismes pirotècnics. Més endavant va evolucionar cap a unes representacions puntillistes del paisatge, alhora màgiques i naïfs. Al llarg del 2015, se li dedicaran dues exposicions més: una de dibuixos i una de figures. L’objectiu és posar-lo en el mapa de les arts plàstiques de l’illa. Amb l’exposició es posarà punt i final a un any que a Campanet ha estat culturalment molt ric: s’hi han celebrat més de seixanta actes –teatre, música, exposicions, presentacions de llibres, conferències, taules rodones–, promoguts tant pel govern municipal com per les nombroses entitats del poble.
De tot plegat crec que se’n pot treure una conclusió: malgrat els governs tòxics que estam patitnt, al nostre país pluriinsular hi ha manifestacions de vida, de creativitat, de rigor professional, de gestió pública saludable. Hi pot haver, per tant, expectatives sòlides d’esperança.
