La Gran Catalunya (1932)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDiumenge, el mateix dia que tenia lloc a Reus un “Acte d’afirmació de les Terres de Llengua Catalana”, un català de València, Carles Salvador, publicava a La Publicitat una lletra als pancatalanistes. Els demanava la reconquista espiritual de València, la nostra hamlètica germana, vacil·lant obscurament entre la seva ànima profunda i l’ànima castellana superposada, solatge dipositat per les aigües tenaces de l’uniformisme. Aquesta reconquista que, a través de la valencianització de València culminaria en la reintegració d’una València autònoma a l’Estat Català, hauria d’iniciar-se amb una gran croada catalana València endins i, sobretot, amb el desplaçament de les nostres institucions de més prestigi. Carles Salvador deia, en l’article que comentem, que Catalunya no serà completament lliure mentre València, Mallorca i Rosselló no formin part d’una mateixa comunitat política, mentre algun d’aquests territoris no sigui autònom dintre un gran Estat Català. Catalunya no pot negar el seu esforç a les germanes abaltides en el boscatge ombrívol del provincialisme, i sembla que algunes organitzacions nostres ja preparen una gran croada espiritual. L’arma que els catalans empraren per renacionalitzar Catalunya fou l’esperit, i ha d’ésser l’esperit, també, l’arma que serveixi als catalans d’altres terres per a desvetllar els seus pobles. Però, en aquesta tasca, Catalunya no pot ésser directora i actora, sinó mera auxiliar i, sobretot, estímul. Ha de fer comprendre a les seves germanes que la gran qüestió que tenen plantejada és la mateixa que tenia plantejada ella fa un segle: no la qüestió d’ésser d’una manera o d’una altra, sinó, simplement, la d’ésser o no ésser. [...] Aleshores, els millors artífexs de la Gran Catalunya seran els catalans de les terres abaltides. [...] Una intervenció catalana sostinguda, encara que fos, per exemple, flanquejada per valencians, suscitaria a València, una cortina imperforable de recels i reserves. [...] Una acció massa insistent i massa unilateral dels catalans del Principat sobre les altres terres catalanes podria coaccionar llur espontaneïtat creadora, mutilar una cultura complexa i despullar-la de tots els seus matisos possibles. [...] Poc abans de la Decadència, la poesia catalana culminà a València; Mallorca va veure com emergia de les seves aigües i encenia els seus cims, astre radiant, la nostra prosa més dolça. Mallorquins i valencians han d’ésser sensibles al fet que llurs aportacions més decisives a la cultura occidental siguin aportacions pensades i escrites en català. [...] I més enllà, el somni de la Gran Catalunya, el de totes les terres catalanes reflectides en una mateixa aigua tensa i suau. El somni? dirà algú. Sí, el somni. Pobres dels pobles que no tenen un gran somni vital que fressi, amb peu ingràvid, els camins per on, demà, hauran d’acorruar l’energia i l’esforç.