Gran hotel / La cançó popular (Juliol 1938)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsGRAN HOTEL. Sota les palmeres del hall, les mundanes barcelonines han tornat a encreuar les cames i a fumar lentament. De tant en tant, inclinen el cap enrere, acluquen els ulls i llancen glopades de fum vers la gran claraboia. Al costat, al menjador, l’ smoking del maître es decanta en una mitja reverència a cada taula. La dansa incessant dels cambrers és multiplicada fins l’infinit pels miralls que cobreixen els panys de paret de cap a cap del saló. De sobte, un cambrer es detura, i amb la delicadesa del cirurgià procedeix a destapar la vella ampolla de vi que dorm ajaguda a la cistella. Les copes, plenes, es tornen d’or i disputen els reflexos de la llum a les aranyes que pengen del sostre. El menjador és ple de gom a gom. Financers encarcarats, dames respectables de cabell blanc i vestit negre, noies galants amb el clatell embrunit pel sol de la platja, militars i soldats amb la cara ennegrida pel sol dels camps de batalla... Un cortinatge de vellut es mou a intermitències i a cada moviment deixa veure un braç nu que aguanta un llarg broquet coronat per una cigarreta. L’amic que sopa amb mi assegura que d’un moment a l’altre la cortina s’enretirarà del tot i donarà pas a la Mata-Hari. / LA CANÇÓ POPULAR. En aquest sòrdid music-hall -al qual dóna to la seva mateixa sordidesa- l’ speaker ha anunciat un couplet en lloança de la nostra aviació. Immediatament, en el públic bigarrat, meitat ingenu, meitat tèrbol, s’han produït el silenci i l’expectació de les grans esperes. Però, ai, que la cançó és dolenta, molt dolenta, i qui la canta és un pobre xicot d’aquests que abans assoliren una certa fama en l’anomenada imitació d’estrelles, i que avui es guanyen la vida com poden! El del nostre music-hall ha sortit vestit d’aviador de fantasia, i amb veu lamentable i gestos grotescos ha cantat la seva lloança a l’aviació republicana. I malgrat la tristesa del número, el públic ha aplaudit copiosament, suposo que suggestionat més per la intenció del couplet que no pas per la seva traducció artística. Jo, abocat a la barana d’aquest music-hall, he pensat una vegada més en l’art de la cançó popular, que no està ni de lluny a l’alçada de l’hora. Ens falta el nostre couplet de guerra; ens falta la cançó senzilla i emotiva que, llançada pels artistes, salti dels escenaris al carrer i faci vibrar la gent, com movent-la pel dolor i pel goig de l’instant. [...]