Grans paraules per no fer res
Art. 1.1. España se constituye en un Estado [...] que propugna como valores superiores [...] la igualdad [...] (Constitució espanyola de 1978)
Art. 6. [...] una de las principales obligaciones de todos los españoles [es] el ser justos y benéficos (Constitució espanyola de 1812)
Diumenge passat l’ARA tenia l’encert de dedicar la secció Tema del Dia a la crítica al capitalisme, que incloïa una entrevista a l’economista francès Thomas Piketty; a més, a les pàgines de Debat, dos articles comentaven el llibre que aquest autor acaba de traduir a l’anglès (Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI]), lloant-lo (P. Krugman) o criticant-lo (D. Brooks). Dos dies més tard, Borja Vilallonga escrivia entorn d’aquest mateix llibre.
El centre de l’aportació de Piketty és la desigualtat en les societats contemporànies, i crec que val la pena que repassem algunes de les idees centrals que sobre aquesta matèria han dominat el pensament occidental.
El punt de partida és un article del pare dels estudis sobre el creixement, Simon Kuznets, de 1955 (Economic growth and income inequality ). En aquest article, i basant-se en quatre dades històriques (ell mateix hi diu que “aquest treball és potser 5% evidència empírica i 95% especulació”), Kuznets creu observar una relació entre la distribució i la renda per càpita que tindria la forma d’una U invertida, i que va passar a ser coneguda com “la hipòtesi de Kuznets”. Traduït: partint de la pobresa, la prosperitat d’un país anirà acompanyada d’un augment de les desigualtats, les quals acabaran revertint a partir d’un cert nivell de riquesa col·lectiva.
La hipòtesi de Kuznets va ser acceptada amb convicció per l’acadèmia per dos motius: perquè justificava moralment la desigualtat com el preu de la prosperitat, i perquè s’ajustava al fet que, efectivament, les desigualtats estaven caient a Occident en les primeres dècades de la postguerra. En definitiva, la desigualtat no sols era necessària, sinó que les forces del mercat s’estaven encarregant de reduir-la espontàniament al seu nivell òptim.
Aquell feliç estat de coses està en crisi. En primer lloc, perquè, contràriament al que s’esperava, les desigualtats van accentuar-se a Occident a partir dels 80. En segon lloc, perquè el 2009 R. Wilkinson i K. Pickett publicaven un llibre ( The spirit level: Why more equal societies almost always do better [Perquè a les societats igualitàries gairebé sempre els va millor]) on qüestionaven eficaçment que la desigualtat valgués la pena. El seu punt de partida és doble; en primer lloc, que no tots els països occidentals tenen els mateixos nivells de desigualtat: als anglosaxons és alta i, en canvi, als nòrdics és baixa; en segon lloc, que la desigualtat està correlacionada amb gairebé totes les patologies socials que ens preocupen, des de l’obesitat fins a la delinqüència passant per la mortalitat infantil. En resum, que la desigualtat no és inevitable, sinó que és el resultat d’una decisió política sobre com s’organitza la societat, i que són molt superiors les societats igualitàries.
La força de Wilkinson rau en la seva habilitat comunicativa, i encoratjo el lector a visualitzar la seva conferència TED a internet (on, de passada, trobarà la prova que les camises noves requereixen un cop de planxa). Per exemple, seva és la frase: “Si els americans volen viure el Somni Americà, haurien d’anar a Dinamarca”.
Ara Piketty irromp en el debat aportant dues coses, una de molt valuosa i una altra que no m’ho sembla tant. La valuosa és l’evidència empírica que demostra que les societats occidentals estan allunyant-se de la meritocràcia, on els rics i poderosos serien els emprenedors amb talent, per esdevenir una oligarquia dels que han heretat un gran patrimoni. Difícilment podem imaginar una crítica més contundent a la desigualtat que demostrar que no es basa en el mèrit sinó en la filiació.
El problema amb Piketty el veig en les propostes, que se centren en una fiscalitat mundial sobre el patrimoni. Per simplificar, Wilkinson ens proposa una camí modest però practicable: imitem els països nòrdics, encara que ells també tinguin problemes per mantenir baixa la seva desigualtat. Piketty ens convida a canviar el capitalisme; una proposta més glamurosa, sens dubte, però, després de fer una pancarta, què fem?
El debat és especialment important a casa nostra; en primer lloc perquè, malgrat la pompositat del que proclama l’article 1r de la seva Constitució, Espanya és el país més desigual d’Europa Occidental; en segon lloc, perquè, ara que somniem construir un país nou, hauríem d’evitar plantejar-nos objectius massa ambiciosos i centrar-nos en allò que és possible; no voler fer-ho millor que ningú, sinó tan semblant com sigui possible a qui ho estigui fent menys malament.
