Gravar o no gravar, aquesta és la qüestió (1)

No està tenint una bona entrada d'any, la combativa exdirectora del 'New York Times' Jill Abramson. Després que posessin en qüestió el seu últim llibre per algunes apropiacions i errades, ara la critiquen per unes declaracions en què explica que mai ha fet servir gravadora en les seves entrevistes. “Prenc notes molt ràpides. Quan algú diu el que estava buscant, no ho apunto de seguida. Tinc molta memòria fotogràfica, així que espero un compàs o dos fins que parlen d'alguna altra cosa i aleshores escric la cosa que havien dit prèviament. Perquè no vols que el teu subjecte es posi nerviós pel que acaba de dir”. La declaració ha aixecat polseguera, li han plogut crítiques de tot arreu, però també algunes mostres de suport. Aquesta qüestió, de gravar o no les entrevistes, és de les que divideixen més agrament la professió.

Jo em declaro obertament partidari d'enregistrar les converses: és el millor material a partir del qual reconstruir (i recrear) la conversa i, de passada, una assegurança contra els que després de veure alguna frase seva impresa s'adonen de la transcendència que pot tenir i intenten negar haver-la dit. És cert que la gravadora pot ser intimidatòria, però el fet que avui qualsevol telèfon permeti enregistrar una entrevista ho fa menys invasiu, ja que és un aparell més habitual. De tota manera, i per molt que hi apliquis un 'delay' com Abramson, res posa més nerviós a un entrevistat que veure algú al davant prenent notes frenèticament. La gravadora permet mirar als ulls. Però els de la confraria de les notes diuen que el boli i la llibreta t'obliguen a concentrar-te més. El debat pot semblar una qüestió de gustos, però en realitat va molt més enllà. De fons, hi ha en joc dues concepcions del periodisme antitètiques i que s'anul·len mútuament. Hi ha la factualitat contra la veritat literària. Ho desenvolupo demà.