22/10/2015

Grècia: ideologia i política

3 min

Va ser molt interessant escoltar les explicacions de Varufakis la setmana passada, confirmant de viva veu el que ja havíem llegit durant l’estiu en els mitjans internacionals. Crec que es tracta d’un economista rigorós i d’un ideòleg molt intel·ligent, però potser no d’un gran polític. Comento dos aspectes en què coincideixo, i un tercer en què no.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Polítiques anticrisi. Té una bona part de raó quan s’uneix a la crítica a les polítiques d’austeritat imposades a Grècia i a altres països endeutats de la zona euro; polítiques que, si bé han permès rescatar el sistema financer dels països creditors transformant una bona part del deute privat en deute públic, han obligat a unes mesures que han generat depressió, destrucció de llocs de treball, desmantellament de serveis públics, empobriment de les classes mitjanes, i que estan fent molt difícil el retorn a un creixement estable de les economies afectades. Grècia és un cas extrem, però som uns quants països els que hem patit aquestes mesures.

La crítica que fa és molt correcta, encara que oblida acceptar que la situació de l’economia grega, i l’actuació dels anteriors governs grecs, feien obligada una dosi d’austeritat, de rigor, i de reformes, sense les quals es feia impossible la continuïtat dins de la moneda única. D’altra banda, era molt perjudicial sortir-ne. La política de la troica ha estat equivocada, o més aviat esbiaixada pels interessos particulars d’uns quants estats europeus, però els països del sud no poden pretendre no tenir molta responsabilitat en el que els ha passat.

2. La democràcia a la UE. Participo plenament de la queixa de manca de democràcia en el funcionament de les institucions europees, ja que el contingut dels tractats, i les resistències a convertir la UE en una unitat política, fa que les decisions es prenguin en unes reunions allunyades del coneixement del poble, i que els qui les prenen no n’hagin de retre comptes als ciutadans, ja que no han estat escollits democràticament. Això és particularment cert en el cas de la Comissió, del BCE, i de l’Eurogrup. I en el cas de les negociacions amb Grècia, encara ho ha empitjorat més la intervenció de l’FMI.

Fa molt temps que molts diem que pot funcionar bé una unió comercial entre estats independents, però que no pot haver-hi una unió monetària sense una unió fiscal i, finalment, sense algun tipus d’unió política. Una unió que ha de respectar la diversitat dels seus membres, però que ha d’harmonitzar, coordinar, i a vegades unificar, algunes polítiques econòmiques, socials, o d’actuació exterior. És per això que sóc partidari d’una Europa federal...

3. El referèndum grec. Crec que la política que Tsipras i Varufakis han fet en relació a la Unió Europea ha estat equivocada, i ha perjudicat molt els grecs. Encara que després ells dos es van enfrontar, crec que la decisió de convocar el referèndum va ser conjunta, i que va ser Varufakis l’inspirador del que van fer. Van cometre dos grans errors d’estratègia. D’una banda, pensar que pots aconseguir un pla de rescat de la UE per al teu sector financer i la teva economia proclamant al mateix temps que la UE és la culpable de totes les teves dificultats. I, de l’altra, pensar que pots formar part d’una unió monetària (de la qual no vols sortir) i alhora exigir que aquesta unió hagi d’acceptar les decisions unilaterals que prengui el poble grec.

El primer és un error polític: triar la via de l’enfrontament i no la de la negociació, quant ets tu qui més necessita l’altre. El segon és un error de perspectiva: no entendre que formar part de la UE, i encara més de l’eurozona, suposa una important reducció de la teva sobirania en molts àmbits, i molt especialment en l’àmbit econòmic. Encara n’hi ha un tercer: confondre ideologia i política.

Davant de la duresa que suposava la proposta feta per la UE, aquests errors els van portar a convocar el referèndum, i a defensar el no a la proposta. Varufakis diu que Tsipras volia perdre’l per tenir les mans lliures, i poder acceptar-la. Però va guanyar el no i, després d’un nou enfrontament amb Brussel·les, van haver d’acabar acceptant un pla que es va endurir encara més com a reacció al pols plantejat pel govern grec.

Tot plegat, unes actituds excessivament intransigents per part de la UE, i uns errors polítics importants per part de Varufakis i Tsipras. Grècia necessita una nova oportunitat.

stats