La Grècia pro-russa

PRECEDENTS. Europa no ha descobert aquesta setmana que Grècia té una política exterior particular. Una visió del món i del seu entorn més immediat filtrada per la pròpia història, el nacionalisme i algunes pors irracionals. Pràcticament, com la majoria de països del món. Tampoc és per la victòria de Syriza que Grècia s’ha convertit, de cop, en un més dels països de la Unió Europea que porten l’etiqueta de pro-russos.

Atenes va ser un dels governs que més es van oposar, a principis dels 90, durant la Guerra dels Balcans, a imposar sancions a Sèrbia. Ja es va escriure molt, aleshores, sobre aquesta mena d’aliança geopolítica ortodoxa, que anava des de Moscou fins a Belgrad i Atenes. Fa anys que Grècia es nega a reconèixer Kosovo com a país independent -ni ells, ni Espanya, Xipre, Romania i Eslovàquia-. Són els grecs els que bloquegen també l’accés de Macedònia a l’OTAN i a la Unió Europea perquè es neguen a acceptar-li el nom del país. I Brussel·les s’ho empassa i a Macedònia se l’anomena sempre FYROM (per les sigles en anglès de Former Yugoslavian Republic of Macedonia). Tant se val que el país ja faci deu anys que és candidat a l’adhesió i que la Comissió Europea hagi assegurat que estan preparats per començar a negociar, Atenes bloqueja, fins i tot, que s’obrin converses. Mentrestant, la situació a Macedònia es deteriora i el sentiment antieuropeu va fent forat.

Una altra de les proves de força més dures d’Atenes amb Brussel·les es va viure el 2003. Els grecs van forçar que la UE acceptés l’entrada de Xipre sense haver resolt la partició de l’illa. En cas contrari, amenaçaven de vetar tota la gran ampliació al centre i l’est del continent. La UE i la part turcoxipriota havien defensat el pla de pau de l’ONU per superar la partició de l’illa. Els grecoxipriotes van ser els únics que s’hi van oposar en referèndum i, tot i així, van ser els únics que van entrar a la Unió. Va ser una clara victòria grega.

ESPECULACIONS. Res de tot això canviarà, probablement, amb el nou govern de Syriza. Els grecs sempre han jugat la carta de la política exterior. Per això, analistes, diplomàtics i mitjans internacionals s’han afanyat a dir que la partida de pòquer només ha fet que començar. “És una manera de jugar amb avantatge pel futur”, assegurava, aquesta setmana, el portaveu de l’ambaixada polonesa davant la Unió Europea. Les reticències de Syriza a endurir les sancions contra Moscou pel conflicte ucraïnès segur que serviran d’excusa perfecta a més d’un govern amb ganes d’afluixar una guerra comercial que no només ha penalitzat els grecs i la seva malmesa economia.

GESTOS. Aquí hi ha més d’una partida en joc. Rússia ja fa temps que aposta a esquerra i a dreta en la seva estratègia per dividir Europa. Del Front Nacional a Syriza. Les portes del Kremlin són obertes per qüestionar una Unió Europea que, en el seu imaginari, l’ha arraconat geogràficament, l’ha humiliat políticament i ara l’escanya econòmicament. El filòsof rus Aleksandr Dugin, l’ideòleg de Vladímir Putin, ha estat l’enllaç perfecte. L’home que, l’any 2013, es va reunir a Viena amb Marion Maréchal-Le Pen -continuadora de la nissaga- i altres figures de l’extrema dreta centreeuropea o que hauria participat en unes jornades al campus de la Universitat del Pireu d’Atenes convidat per l’actual ministre grec d’Afers Estrangers, Nikos Kotzias.

Potser per això, des dels Estats Units, la revista Foreign Policy declarava Putin com el gran guanyador de les eleccions gregues. De moment, però, encara som al terreny dels gestos. I els d’Atenes, no són nous.

Més continguts de