El Green New Deal i l’aeroport

En els últims mesos hem començat a sentir parlar del Green New Deal, que s’ha convertit en bandera de diversos partits i col·lectius a nivell europeu i internacional. Ens hem de felicitar que per fi es comenci a generar un cert consens sobre la necessitat d’avançar cap a un acord ampli de transformació social i econòmica que ens permeti afrontar les conseqüències que ja vivim del canvi climàtic i impulsar nous models de vida i d’economia més sostenibles.

No obstant, el Green New Deal corre el perill de convertir-se en una etiqueta atractiva per als experts en màrqueting polític però buida de contingut real, que acabi basant-se en un consens tan de mínims que li faci perdre el sentit original.

Aquest acord és imprescindible i urgent perquè vivim una situació d’emergència climàtica d’una gravetat sense precedents que requereix l’acció coordinada de tots els actors socials, polítics i econòmics, i no es pot quedar en declaracions públiques grandiloqüents, sinó que és indispensable que es tradueixi en polítiques públiques concretes i decidides per al canvi de model esmentat.

El debat al voltant de l’ampliació de l’aeroport del Prat que ha sorgit en els últims dies ens demostra que estem lluny de concretar aquest Gran Acord Verd. Aena es declara compromesa amb els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 però al mateix temps proposa l’ampliació de l’aeroport, en lloc de buscar alternatives més ecològiques a les limitacions de les instal·lacions actuals. La proposta va aparèixer fa pocs dies als mitjans i va generar ràpidament la resposta de diversos actors polítics rellevants amb plantejaments no del tot alineats.

Aquesta situació mostra les dificultats reals d’un Green New Deal que vagi més enllà de la retòrica i es concreti en voluntats reals de construir alternatives que de ben segur suposaran sacrificis per a tots. Potser un bon començament en el cas de l’aeroport seria no pensar de forma aïllada en la necessitat d’ampliar-ne la capacitat i plantejar el problema integrant-lo en el conjunt d’infraestructures de transport de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana. Seria pensar en alternatives sostenibles que permetin seguir impulsant l’activitat econòmica i la presència internacional de la ciutat. Les propostes que han sorgit d’impulsar el tren segurament són les més evidents, però cal que vagin més enllà del pont aeri i que el conjunt d’actors polítics involucrats apostin també perquè l’Àrea Metropolitana i l’aeroport de Girona estiguin ben connectats a través de Rodalies i mitja distància o perquè el corredor mediterrani ferroviari sigui una realitat.

El planeta no ens espera ni ens dona més temps: el canvi climàtic és una realitat i les conseqüències socials i polítiques que se’n derivin les patiran les generacions joves i futures. No hi ha ideologia que pugui generar discussió al voltant d’una realitat que ja és indubtable des de l’àmbit de la ciència. O som capaços de construir ja un Gran Acord Verd que ens inclogui a tots i que posi al davant els interessos col·lectius i futurs, o estarà assegurat el nostre fracàs davant l’emergència climàtica.