25/07/2012

'Grosse koalition?'

3 min

El novembre del 2005 Angela Merkel va formar un govern de coalició entre defensors i detractors seus. Per primera vegada des de la fi de la primera gran coalició del 1969, els grans partits (CDU, CSU i SPD) van decidir aprofitar la seva majoria parlamentària per "emprendre reformes estructurals a Alemanya, encoratjar esforços i enfortir la confiança de les persones en el futur del país". Així ho establia el preàmbul de l'acord. En aquells moments la Kanzlerin va afirmar que l'objectiu de la coalició era tornar a tirar endavant el país. "En els pròxims deu anys -va afirmar- el país haurà de tornar-se a posicionar entre les tres primeres nacions d'Europa". Per a Merkel, el programa central d'aquesta coalició es resumia en tres paraules: "Sanejar, invertir i reformar". No els va anar del tot malament, la veritat, ni tan sols els van fer falta aquests deu anys, per bé que en les següents eleccions l'SPD va patir un gran daltabaix.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El recel o la por a una gran coalició, en general, els causa el fet que s'interpreta com una suspensió transitòria del sistema d'alternança, en què el partit a l'oposició aspira a substituir la majoria governant en el poder. Sovint tampoc no és ben vist per la resta de partits de l'arc parlamentari, que veuen amenaçat el seu paper o la seva influència.

Avui no són pocs els que a casa nostra opinen que davant d'una crisi com l'actual, l'única manera de reconduir la situació és a través d'un acord entre grans partits i sindicats. Hi estic d'acord. De fet, en tenim algun precedent, com els Pactes de la Moncloa. Si ho recordem, el 1977, i davant de l'alarmant situació econòmica, es van firmar una sèrie d'acords polítics i econòmics entre les principals forces polítiques parlamentàries. En redactar el document base, Enrique Fuentes Quintana va fer seva la declaració d'un polític republicà del 1932: "O els demòcrates acaben amb la crisi econòmica espanyola, o la crisi acaba amb la democràcia".

El cert és que una grosse koalition a l'estil alemany encara suposaria fer un pas més. En el nostre cas consistiria en un acord entre els grans partits, és a dir, PP i PSOE, per afrontar conjuntament les mesures que cal adoptar i intentar evitar fragmentacions i diferències que encara perjudiquen més la mala situació econòmica. Un govern d'unitat suposa grans renúncies polítiques, però genera confiança. Però això també afectaria altres forces parlamentàries que quedarien en una posició de clar desavantatge; seria, per exemple, el cas de CiU.

Tanmateix, crec que la situació que ha de travessar l'estat espanyol en els pròxims mesos serà del tot insostenible. Les mesures que es continuaran adoptant suposaran tals sacrificis per als ciutadans que només una actitud responsable i unitària podria evitar una infinitat de vagues i protestes. En situacions extremes calen mesures extremes.

El PP s'anirà fent cada cop més dèbil i la credibilitat que tenia en guanyar les eleccions quedarà enormement erosionada; n'hi ha prou fixant-se en la situació actual, i això tot just acaba de començar... D'altra banda, l'oposició continuarà fent el seu paper, esperant que el govern es debiliti. Encara més? Fins a quin punt?

Però el cert és que no ens podem permetre aquest deteriorament. No cal ser un gran analista polític per entendre que en la situació actual un acord entre els grans partits i sindicats és l'única solució que ens permetria no caure en una recessió de conseqüències incalculables.

Sóc prou conscient que quan dic això i des de Catalunya m'oblido d'altres riscos, però permetin-me que hi aprofundeixi una mica més. Ara com ara encara formem part d'aquest país que s'anomena Espanya, de manera que si aquesta és una bona solució per al conjunt, l'hem de considerar com una possibilitat.

Un dels riscos més evidents és que els partits petits encara tinguin menys capacitat de decisió, encara que tampoc és que ara en tinguin gaire, ni tampoc no la van tenir amb la defensa de l'Estatut.

Si PP i PSOE tinguessin una postura intel·ligent, podrien reconsiderar la singularitat de les autonomies històriques com Catalunya i el País Basc en relació a la resta i, en conseqüència, accedir a part de les seves peticions. D'altra banda, la recentralització que ara pretén el PP seria més fàcil amb l'acord del PSOE i sense la reivindicació permanent de les autonomies històriques.

Aquest escenari pot semblar idíllic i potser algú em titllarà d'ingènua. En cas que no fos així, és a dir, que un govern dels dos grans partits espanyols fos encara més dur i restrictiu amb les reivindicacions de Catalunya, potser seria el moment d'afrontar l'evidència que l'únic camí possible l'hem de traçar nosaltres sols.

stats