Guanyar, parlar

Fer una anàlisi quan només es té al cap els presos polítics i les seves famílies és difícil. Ho intento, tot i que abans voldria compartir el clam popular per l’alliberament dels membres del Govern i els dirigents pacífics del sobiranisme.

PÒQUER. La conclusió a què he arribat sobre el 27-O és que no es tractava de simple ingenuïtat, sinó d’una jugada de pòquer -un farol - molt temerària, i executada de forma increïblement matussera. Ningú en el nucli dirigent independentista creia que una república es podria sostenir de forma unilateral. Creien, això sí, que l’única eina per forçar el diàleg amb Madrid i la mediació internacional era mostrar una determinació total, encara que no es basés en els fets. L’astúcia mostrada en el referèndum va contribuir al miratge que el govern català tenia un pla ben trenat. Però el cert és que el pla expirava amb el referèndum. Després de l’1-O i la salvatge repressió, potser hauria estat el moment d’explicar que el full de ruta no era factible enfront d’un Estat disposat a exercir la violència. I el dia 27 es va cometre l’error fatal de fer una declaració retòrica, dubitativa, sense haver previst cap moviment posterior, la qual cosa va sembrar el desconcert.

DIÀLEG. Però el que ha passat després demostra que una part de les premisses sobiranistes era vàlida: la persistència i el coratge personal (el coratge sempre és l’altra cara de la temeritat) ha despertat els pitjors instints de l’Espanya més negra, ha internacionalitzat el problema català i ha convertit un plet de banderes en una confrontació d’abast més ampli: un acarament de valors. Això és un èxit tàctic -i diplomàtic- del sobiranisme, però el pot portar a un altre miratge, que és pensar que tots els indignats amb la repressió s’han tornat independentistes. Sí que existeix una base àmplia de rebuig al totalitarisme de l’Estat; és una base activa, progressista, republicana, que vol canviar l’ statu quo, dotar de més poder polític Catalunya, i mantenir la unitat civil del país. Aquesta base ha de ser interpel·lada i escoltada, perquè si arriba a formular propostes polítiques concretes pot donar peu a una majoria incontestable. Ara bé, qui ha d’obrir el ball del diàleg interior -el diàleg entre catalans-és el sobiranisme, especialment si obté la victòria electoral.

LLISTES. La convocatòria immediata d’eleccions sembla que li va venir imposada a Rajoy des de fora, i a Madrid ja hi ha qui no ho troba tan bona idea. Fa una setmana, hauria previst un lleu vot de càstig al sobiranisme; ara, amb els consellers a la presó, crec que està en condicions de repetir o fins i tot millorar els resultats. En qualsevol dels dos casos, un govern unionista a Catalunya és altament improbable. I un nou govern sobiranista demostrarà a l’Estat que el 155 com a solució també és un miratge. No entro en el debat sobre la llista conjunta, però crec que els partits sobiranistes, particularment ERC, han d’estar en condicions de dialogar amb el PDECat i la CUP, però també amb els comuns i fins i tot amb el PSC -si Miquel Iceta acaba adonant-se de l’error que suposa fer costat al PP-. Cal un front ampli (no parlo de coalicions de govern, sinó d’una aliança estratègica) per fer tornar a casa els presos polítics, per aïllar els partits que avalen la repressió i la impunitat, i, a la vegada, guanyar el temps necessari per recosir aliances, asserenar els ànims i refer estratègies. Si l’independentisme continua guanyant eleccions té tot el dret a portar la iniciativa; però el dia 27 va ser un pas en fals i no podem obviar-lo. La pròxima vegada s’ha de fer millor.